Evru - ‘Dongda’

He parlat sovint dels artistes de caràcter genial, o d’aquells estomacals, que pinten amb una força que depassa el pur cervell i surt directament de l’interior del cos, però en el cas d’Evru, tot això s’amplifica exponencialment. Fa molts anys, molts, quan li feia una entrevista per una mostra de la galeria Joan Prats de Barcelona, va confessar-me que si no pintés es menjaria els dits. El seu estadi d’identificació entre l’art i la vida no té la més mínima separació. Viu la seva obra amb la intensitat d’una energia que les agermana. Per aquest motiu els seus dibuixos i pintures estan farcits de neurones interconnectades que es vinculen, indefugiblement, amb el seu autor, que canvia de nom quan considera que ara és un altre qui s’expressa. Evru ha instal·lat ara a la Vinya dels Artistes la seva campana Dongda, i la primera reflexió es la d’adonar-nos que un artista tan principal no havia exposat mai individualment a les nostres terres, quan en els seus orígens com Albert Porta, la seva generació i figuracions psicodèliques, eren també les de Galí i aquells preconceptuals de l’entorn de la Petite Galerie i l’Àngel Jové. Ja com a Zush, quan va tenir el suport del col·leccionista Josep Suñol, el conservador de la col·lecció, de Ponts, Jordi Vidal i Sordé, no feia més que elogis seus. Tot i així ni Albert Porta, ni Zush, ni Evru, han tingut l’oportunitat d’una gran mostra al nostre entorn que pogués permetre donar a conèixer alguna de les seves cares d’una mateixa moneda...el dibuixant, el pintor, el músic, l’autor de llibres, o els seus estats mentals, derivats d’aquesta comprensió de l’Art com a Vida.

Així la seva percepció, la seva energia vital s’insereix dins la seva obra, que pren autonomia i un aura pròpia, sempre propera al misteri i al batec de la seva procedència. Això explica que la seva intervenció a la Vinya dels Artistes sigui una campana, amb forma de cap, i una boca orgàsmica o alerta que sona enmig dels arbres com anunciant-nos una bona nova, o una alerta espiritual, o una comunió amb la naturalesa.

Amb Evru no hi ha llindars per a la dimensionalitat del que vol i expressa. Normalment és la seva mà, que es vincula al resultat, però també ho aconsegueix quan el mètode és més distant, com en el cas d’aquesta fossa en bronze, que ha necessitat de motlles i processos de fundició que distancien la seva intervenció directíssima. Tot i així el resultat es pur Evru, en la intenció, en la ubicació i en el resultat.

No és una escultura sense pedestal, instal·lada en plena naturalesa, és una energia que comunicarà a través del seu so, per ones, una espiritualitat intencionada. Evru és un artista urbà per naturalesa, però la seva veu funciona perfectament en un entorn natural. Si més no, hi troba serenor