Últims al·legats de la filosofia contra el Referèndum / 4

47) Comparteixo l’evidència que, amb el PP en el Poder, s’ha incorregut en una contraproduent judicialització de la política que no afavoreix l’adopció de solucions polítiques que actuïn com a desllorigador en la difícil qüestió de l’entesa entre Catalunya i Espanya. Però amb la mateixa fermesa sostinc que el carrer no és el valedor –ni el representant, ni la força legitimadora– de cap esperit ni mecanisme veritablement democràtic.

48) No confonguem la indignació amb l’extremisme. El Moviment Independentista, que no admet ésser sotmès a crítica, ha après l’art dubtós d’inventar-se consignes i etiquetes que aconsegueixen capturar els figurants necessaris per ballar-ne, periòdicament i in crescendo, la dansa. Però aquesta manipulació de les voluntats corre un perill: que, de la mateixa manera que l’estelada no és la bandera de tots els catalans sinó un emblema facciós esdevingut –de manera injusta– gairebé canònic, s’arribi a considerar raonable la posició de l’actor Toni Albà –que deu ser la de molta gent– (divulgada en un vídeo que, desgraciadament, ha gaudit del benefici de la difusió): “Els del no, que marxin.”

49) El sentiment ha de ser el fruit d’una idea radicalment diversa de la que, en aquests moments de barbàrie política, manté segrestades les consciències. Anterior al vot ha de ser el raonament com ho és ja justícia al pa i com ho és el cost de la fractura social entre els catalans a la magnitud de la factura que, sembla ser, ha de pagar Espanya a Catalunya in aeternum per alguna culpa no expiada i que deu ser, alhora i com a mínim, anterior al Gènesi.

50) La Política Oficial de la Generalitat, en ser conscient i sabedora que intenta presentar com a possible –i com a més que possible– quelcom que no pot ni esdevenir-se ni reeixir, practica una variant força greu de la corrupció: la prevaricació intel·lectual i moral.

51) La promesa d’un Referèndum [d’independència] –fins i tot unilateral– no és cap altra cosa, diguem-ho amb tota claredat, que populisme a la catalana per entretenir votants, pa i circ per amagar la incompetència institucional i la peresa ontològica d’engegar polítiques serioses que puguin tenir com a beneficiaris els ciutadans i els seus drets més elementals.

52) És innegable que el Procés suposa un triomf de les estratègies publicitàries i autopublicitàries. Però s’ha d’anar amb molt de compte: de la mateixa manera que Mussolini amb la seva gesticulació histriònica i Hitler amb l’instrument magnífic de l’estètica i la retòrica –poderoses– del nazisme van tenir prou per tal de produir l’efecte de miratge que pretenien sobre les masses enfervoritzades, hem de reconèixer que la mobilització de l’Independentisme ha demostrat que es pot prescindir, pel procediment de la volatilització, de la crítica racional (que seria, en un model higiènic i no tòxic, la suma de totes les raons útils per a la construcció d’una raó política).

53) Heus ací un error de concepte i de mètode alhora que frega la indignitat: quan Puigdemont i Junqueras identifiquen el diàleg amb la convocatòria/celebració d’un Referèndum d’independència, saben perfectament que aquesta no pot ser una condició sine qua non perquè, ras i curt, cap Partit de Govern a Madrid acceptarà la hipòtesi que una part d’Espanya demani a la resta de l’Estat autorització per interpretar lliurement la noció de “sobirania compartida” sobre un territori de jurisdicció comuna. Això no canviarà ni amb astúcies ni amb apel·lacions a suposades Instàncies Superiors.

54) La primera condició per al diàleg polític (i en totes les direccions possibles) és la retirada, per part del Govern de la Generalitat, de la proposta d’un Referèndum sobre la independència. Esclar: no se sabrà com efectuar aquest moviment sense pensar que, en fer-ho, s’incorre en el ridícul més vergonyós. Tanmateix, la decisió de fer marxa enrere seria, políticament, la de debò pragmàtica; èticament, d’altra banda, seria la més noble i pròpia d’un pensament que es nodreix d’una visió humanística.

55) Algú ha fet comptes i ha arribat a la conclusió que un 80% dels catalans volen ja inequívocament el Referèndum (en el moment en què escric, ja només un 72%). Però aquest càlcul, que podria ajustar-se a la realitat, no atorgaria raó a un argument fals. Tampoc convé escoltar amb gaire atenció certes veus de l’Espanya enrotllada que ara han encunyat el lema “el Govern Central no combat només els independentistes, sinó el conjunt de Catalunya” (i no convé fer-ho perquè patim una malaltia més greu no del tot tinguda en compte i que hauria de ser combatuda abans d’establir percentatges: el totalitarisme, creixent i desinhibit, del 47% que voldria un Referèndum unilateral).

56) A Twelve angry men de Reginald Rose, el jurat número 8 trenca la unanimitat necessària per condemnar a mort un jove que ha matat el seu pare: el jurat número 8 sentencia “innocent” contra onze jurats que sentencien “culpable”; després d’un debat que procura separar fets i hipòtesis, els dotze jurats sentencien per unanimitat “innocent”. No es tractaria, en el cas de Catalunya, de substituir una unanimitat per una altra; però la comparació podria servir per alertar contra la hipertròfia d’un parer que no ha estat encara prou sotmès a una crítica intel·lectual seriosa i que, en canvi, ha estat lliurat a una idea falsa del que és progressisme.