Últims al·legats de la filosofia contra el Referèndum (5)

57) El Govern de la Generalitat deu creure que actua legalment quan inclou en els seus pressupostos generals una partida per finançar el Referèndum. És possible que, arribat el cas, aquest sigui un procediment legal; però constituiria una il·legitimitat flagrant i deplorable, tan flagrant i deplorable com ho seria proclamar la independència només amb el 51% de vot favorable al sí.

58) Cal perdre la por a dir que un Govern que reserva diners per dur a terme una operació il·legítima i contra la meitat de la seva pròpia gent és un Govern corrupte, antidemocràtic i mesquí, i la millor demostració que sempre hi ha, malgrat el maquillatge de les formes democràtiques, un Poder que actua –i ho pot fer de mil maneres– contra el (seu) poble.

59) Malgrat que l’españolez i la castellanía de la Política Oficial Espanyola no han aconseguit cap altra cosa que la perpetuació del Victimato Catalán, malgrat que el PP va practicar la guerra bruta (¿n’hi ha alguna de neta?) contra el darrer Estatut de Catalunya i malgrat que PSC+ICV+ERC es van conjurar per no signar mai cap acord o pacte polític amb el PP, hem de concloure que l’ira i la rancúnia que han generat un partidisme polaritzat, enverinat i sectari no poden presidir, sota cap pretext, el model de civil·litat necessari per guarir les ferides obertes. Del que tenim se’n diu, simplement, incitació a l’odi: aquest és l’inframón que se’ns imposa.

60) Admeto que el factor generacional fa créixer el desig d’una Catalunya independent. Però no accepto que aquests siguin els joves “més ben preparats de la nostra història” per escatir diferències i matisos: en tecnologia, és possible que ho siguin; no, en canvi, en filosofia, i moltíssims joves –sovint, menors d’edat– han estat cegament i irresponsablement conduïts pels seus pares a les Grans Manifestacions (¿com és que, en el cas dels menors, sense protecció de la imatge?) per tal que poguessin imbuir-se d’un sentiment que no acceptava la crítica ni la reflexió.

61) Jo podria acceptar que l’omnipresent estelada fos un símbol de la protesta i de la reivindicació d’una entesa política amb Espanya que no es dóna. Però ha de perdre el valor identificatiu de tot un país que –per abús– ha arribat a tenir. L’estelada és l’instrument maligne d’un fenomen que podríem anomenar radicalització acumulativa: la Legislació Autonòmica es radicalitza, els Mitjans [Oficials] amplifiquen la radicalització institucional i es radicalitzen alhora, i la CUP –radical i penosa en les seves escenificacions– hi posa el teatrillo. El resultat de tot plegat és que la capacitat crítica, assetjada, retrocedeix o deixa d’existir. Aquest fenomen es va produir a l’Alemanya que va veure com Hitler abandonava la funció d’agitador de cerveseries per convertir-se en un dictador. La comparació fa nosa, però és exacta.

62) L’error de percepció més gran de tots és aquest: no és des de la base, sinó des de Dalt que s’ha muntat l’Operació, és a dir, la gent s’ha mobilitzat perquè ha estat cridada pel Poder (i certes instàncies afins i connivents) a exacerbar la naturalitat amb què s’hauria d’haver conduït –a Catalunya també– la política.

63) El dia que es comprovi que tanta gent va agafar l’estelada sense haver fet primer un mínim esforç mental, serà patètic. Ho ha dit en Lluís Rabell: “¿Per què en diuen amor si volen dir sexe?; ¿per què en diuen independència si volen dir eleccions autonòmiques?”. Quan es va fer la Transició, “elevar a la categoria de legal el que al carrer ja era normal” volia dir legalitzar partits polítics, manifestar-se lliurement i votar, tenir reconeguda l’opció de divorciar-se, etc.; ara, aquí, el que al carrer sembla normal ha estat imposat per un joc de conveniències polítiques: cal reconèixer que s’ha actuat en sentit contrari.

64) Artur Mas i els seus clònics no han fet “el que el poble va dir que s’havia de fer” –com repeteixen ad summam nauseam–, sinó que han fet fer al poble el que ells havien d’haver fet d’una altra manera sense incórrer en la temptació de presentar-se com a màrtirs d’una Causa irrealitzable.

65) Els màrtirs o víctimes veritables de la Realitat Catalana són els qui pateixen desnonaments (n’hi ha més a Catalunya que a cap altra part d’Espanya) o els qui pateixen qualsevol altra forma d’injustícia derivada de la Política Monotemàtica. La bogeria separatista genera, endemés, desnonats polítics (víctimes de les proscripcions ideològiques que, sense cap mena de dubte, posaria en marxa la nova Ortodòxia).

66) Tot i admetent que la febre separatista ha estat exacerbada per una política estatal separadora, és urgent reconèixer que a Catalunya s’ha produït una deslegitimació de les institucions democràtiques i s’ha combatut, en nom del Procés, la dissidència intel·lectual.