N-240: Promeses, ajornaments i insensibilitat

Fa uns mesos, quan vaig portar al Congrés la Proposició No de Llei que insta el govern central a duplicar la carretera N-240 entre Lleida i les Borges Blanques i a alliberar el peatge entre Soses i Montblanc, vaig iniciar la meva intervenció recordant la que, fins aleshores, era l’última víctima mortal per accident de trànsit en aquella carretera. La PNL va tirar endavant, però malauradament quan escric aquest article el govern espanyol encara no ha fet res per millorar les condicions de la carretera i, per contra, hem hagut de lamentar les morts de dos joves més en un accident el passat 17 de juliol. Més morts. Més vides truncades i més famílies destrossades.

La insensibilitat del govern espanyol en aquest assumpte és feridora. Els ajornaments injustificats per posar solució a un tram de concentració d’accidents mortals com aquest no té ni explicació ni perdó. El cost en víctimes mortals és un peatge inassumible que converteix transitar per aquesta carretera –única opció per una altra part per a molts transportistes que van al port de Tarragona– en una espècie de ruleta russa. Les vides que s’han perdut en aquesta via s’haurien pogut salvar amb voluntat política perquè un cop el problema està perfectament diagnosticat i la solució està sobre la taula, no adoptar-la és simplement una negligència sent benèvols, o una irresponsabilitat sent una mica més precisos. Les inversions es van ajornant una vegada i una altra. Als pressupostos generals de l’Estat de 2016 ja hi havia una partida pressupostària compromesa, però no es va executar. L’excusa va ser el llarg període sense govern que va acabar amb la repetició dels comicis al juny, però la veritat és que la inversió ja fa més de vint anys que es deixa per a més endavant. I ara, quin és el pretext per continuar sense fer res? De vegades un podria arribar a la conclusió, com vam posar de manifest quan es van presentar els Pressupostos Generals de l’Estat per enguany, que en ple procés sobiranista és l’Estat qui desconnecta de Catalunya i no a l’inrevés. Podria arribar a semblar que ja ens donen per perduts i que, si hem de marxar d’Espanya, ja no els val la pena invertir més en un territori que deixarà de ser seu. Però no és això. És pitjor. El que estan fent és castigar-nos a base de reduir les inversions, encara que això –com és el cas de l’N-240– es tradueixi en pèrdua de vides humanes. La plataforma Prou Morts a la N-240 aplega des de fa temps els alcaldes dels municipis lleidatans per on discorre aquesta carretera. Juntament amb la Cambra de Comerç de Lleida i amb el suport de la Diputació, el Consell Comarcal de les Garrigues i el Govern de la Generalitat, han expressat reiteradament la necessitat d’adoptar mesures urgents per reduir la sinistralitat i la mortalitat de la carretera, i han protagonitzat múltiples manifestacions i talls de la carretera per fer sentir la seva veu. L’última d’aquestes protestes va ser el 23 de juliol, a la part tarragonina de la carretera, per reclamar que el ministeri de Foment reprengui les obres del túnel del Coll de l’Illa. El govern central ha ajornat també aquesta obra com a mínim fins al 2018 per, segons les seves explicacions, dificultats imprevistes a causa de la composició del subsòl.

Després de l’últim accident a Juneda, el ministre Íñigo de la Serna va tornar a dir, com ja hem sentit tantes vegades, que l’N-240 serà una prioritat per al seu ministeri. Això sí, sense donar cap data aproximada i sense tenir el detall d’acostar-se al lloc del sinistres tot i que aquell dia estava físicament molt a prop (assistia a la inauguració d’uns pocs quilòmetres de l’autovia A-14). El que dèiem: promeses, incompliments i falta de sensibilitat.