Més reflexions sobre la legalitat i la legitimitat

Fa uns

dies el meu bon amic Josep Maria Forné va publicar un article titulat “Legalitat i Legitimitat”. Realment jo ja tenia en ment aquest escrit i m’alegra coincidir amb ell per la importància que suposa diferenciar aquests dos conceptes que sovint es confonen. La seva condició de filòsof té el seu reflex en la qualitat del contingut de l’article. L’escrit que us proposo és ben diferent i, alhora, complementari al seu. De qualsevol manera, espero poder aportar una visió que, des del meu punt de vista, és més completa sobre allò que marca la diferència entre la legalitat i la legitimitat.

Aquests dos conceptes, que ara mateix estan tan d’actualitat, han estat abordats profusament al llarg de la història del pensament polític i, sobretot, des del segle XX. En concret, s’han vinculat al constitucionalisme o, dit d’una altra manera, a l’Estat de Dret. Són conceptes que molta gent utilitza erròniament i de forma reiterada confonent-los l’un amb l’altre, quan la coincidència del seu significat està ben lluny de la realitat. Legalitat i legitimitat, o millor dit, primer la legitimitat i després la legalitat. Des del meu humil punt de vista, els dos han de ser conceptes que caminin junts. Almenys seria desitjable que anessin plegats, tot i que no sempre és així. He de tirar de tesis i de la recomanació del meu oncle Antoni Cerdà, que fa molts anys em va dir que estudiés Dietrich Bonhoeffer, el seu llibre Ètica, i el seu concepte de la llei en uns moments molt difícils. Tot plegat va marcar la meva opinió sobre aquest tema. Quan Bonhoeffer parla de l’acció política, diu que aquesta és la percepció de la responsabilitat. Parla, òbviament, del polític com a responsable de la seva acció. No és aquest un concepte ben actual? Cal poder dir el que és real amb paraules i les paraules han d’estar a prop de la veritat.

Quan Martin Luther King parla de desobediència civil, es refereix a la llei injusta, és a dir, aquella que no és legítima pels seus continguts. Bonhoeffer s’enfronta al règim nazi fins a la mort davant del que defineix com a “opressió i violència brutal” emparades per la legalitat. No podem oblidar que Bonhoeffer és un dels pensadors cristians més importants del segle XX i que acaba parlant de la desobediència a la llei injusta, cosa que va acabar costant-li la presó i, finalment, la mort. Lex injusta non est lex.

Tots els polítics hauríem de recuperar de tant en tant els diàlegs de Gòrgies i pensar en què consisteix el concepte de fer el bé pel mal. És quan un jutge o un funcionari es troben amb el dilema d’haver d’aplicar el dret o bé fer cas a la seva consciència quan les dos coses no són coincidents. Diu Castán Tobeñas que la teoria de la llei injusta no es pot convertir en un instrument d’anarquia. Ara bé, justifica alguna cosa de la teoria tomista (de Sant Tomàs d’Aquino) de sentit contrari, la del bé comú. La llei pot seguir obligant per raó d’escàndol o del desordre que el seu incompliment podria originar. Com a mínim, és un tema per al debat.

No es tracta d’una situació per haver d’anar al psiquiatre o al psicòleg. Jo no tinc la percepció de necessitar-ho, però sí que crec que utilitzar certs termes de forma inconscient –per no dir de manera ignorant– i de forma reiterada, sobretot quan tens responsabilitats, és una forma d’actuar perillosa basada moltes vegades en la ignorància, en la pura intuïció i en una decisió personal sense haver aprofundit en el pensament que ens ha deixat la història.

El concepte de legitimitat és un concepte que prové dels fonaments del dret i ens diu que legalitat i legitimitat haurien de ser el mateix. Canvia amb la restauració francesa i amb el que ells van denominar l’ordre constitucional. Es veu d’una forma ben clara a la Constitució de Weimar on, com diu Schmit, podem caure en un Estat burocràtic legalista on els funcionaris no fan més que acceptar la legalitat del líder.

Està clar, segons l’opinió de molts autors, que l’Estat no és neutral: l’Estat de Dret dependrà del que digui el Dret, l’Estat legislatiu és oposat a l’Estat jurisdiccional.

És clar que els límits són difícils de calibrar i és difícil saber què és la legitimitat, que seria el respecte al coneixement. No és més que la diferència entre l’Autoritas (autoritat reconeguda socialment) i la Potestas (autoritat que es fonamenta amb la llei i el poder). Però és obvi que la legalitat ha d’estar sotmesa a allò que és legítim. La llei ha de ser justa i el seu objecte ha de ser preservar i defensar la persona i els seus drets, la seva dignitat, així com ordenar la convivència dins de la societat. Al final, avui en dia els conceptes morals han de ser prioritaris i els valors de la nostra societat han de ser l’eix dels nostres fonaments polítics. Uns valors clars i de sentit comú que fan que la prioritat siguin la persona i el seu benestar, pilars bàsics de la convivència, com són els que tots tenim clars: llibertat de l’individu, dret a la sanitat, a l’educació, al treball, a portar una vida digna, etcètera. En definitiva, a viure dins de la societat. Tot això, com a pilars fonamentals de l’estat del benestar, defineix el que és legítim i el que la legalitat vigent hauria de recollir. És obvi que no sempre és així i és per això que crec que és important diferenciar els dos conceptes i tenir clar que la legalitat ha de ser un instrument de la legitimitat de tots els ciutadans, no d’una elit determinada independentment de la ideologia que pugui tenir. La llei ha de ser justa i al servei de tots els ciutadans i ciutadanes.