SEGRE

COLABORACIÓN

La crisi de la fruita exigeix solucions globals

Productor i Enginyer Tècnic Agrícola

La crisi de la fruita exigeix solucions globals

La crisi de la fruita exigeix solucions globalsSEGRE

Creado:

Actualizado:

El sector de fruita dolça està tocat de mort, no és exageració. Els preus que es preveu que rebrem els productors a tres o quatre mesos d’acabada la recol·lecció no arribaran a cobrir la meitat de les despeses de producció. Aquestes pèrdues no són ocasionals, les arrosseguem des de fa quatre anys. Hem esgotat les reserves i el nostre patrimoni garantia aconseguir diners i afrontar una nova campanya de producció per a la qual necessitem de 8.000 a 10.000 euros per hectàrea que no sabem d’on sortiran.

La situació s’ha fet tan palesa que per primer cop ens hem manifestat conjuntament pagesos dels dos costats del Cinca i Segre, recolzats per alcaldes, perquè l’economia dels productors i dels serveis de cada poble està en perill. Una plataforma de base ha estat la que ha forçat la situació davant la individualització política dels sindicats agraris i la posició poc definida d’Afrucat i molt menys d’una administració catalana preocupada per un independentisme que pensa solucionar tots els problemes d’aquest país.

El problema no és regional, és de tota l’economia fruitera de l’Estat. Tant de pinyol, com de llavor, i segur que s’hi apuntarien la dels cítrics i algunes hortícoles. L’origen d’aquesta situació està que ens hem llançat, il·lusionats i sense fre, vers un objectiu: produir més i més, perquè ens han ficat al cap que s’ha de ser competitiu i ser el número u en exportació.

Amb aquest objectiu, ens hem embarcat a transformar secans àrids en plantacions de préssecs, nectarines i paraguaians invertint el que no teníem i assumint normes de producció molt més exigents i oneroses que països tercers. Ens han fet servir com a moneda de canvi davant un problema que no ens va ni ens ve, que és el d’Ucraïna, de manera que se’ns ha tancat el mercat rus, motivat perquè la UE recolza les sancions dels EUA. En definitiva, l’agricultura, com sempre, és moneda de canvi per interessos polítics o salvaguarda d’altres sectors.

En aquesta cursa productiva de petits i mitjans productors, s’han afegit els últims anys els comerciants que han esdevingut productors amb plantacions de tres o quatre dígits, encarint arrendaments, preus de la terra que assoleixen costos de producció més ajustats, finançats en part pels ajuts de diners comunitaris, als quals tenen més fàcil accés que el productor petit i mitjà.

Dins d’aquesta espiral, hem entregat la fruita sense preu, hem deixat la nostra economia en mans de tercers, acceptant estoicament les resultes d’una comercialització en què els preus vénen imposats per les grans superfícies que utilitzen la fruita com a reclam, coneixedors que és un producte perible del qual tenen ofertes que s’esgarronen unes amb les altres.

Per primer cop la pagesia s’ha manifestat i ha aconseguit una retirada demanada fa temps, però parcial i tard de 20.000 t enfront d’un estoc de 80.000 t entre Lleida i Aragó. i una producció pendent de recol·lectar de 100.000 t que caldrà consumir en un mes i mig com a màxim. Com plantegem el futur? Demanar reduccions del IRPF, crèdits tous, retirades a temps i... Tot és necessari en aquests moments. Subvencionar arrancades, renovació varietal, quan som els que més hem renovat de tots els països productors, pagant royalties que equivalen a un 5% de la producció acumulada en 10 anys al preu suposat de 0,40 €/kg, on l’obtentor esquiva tota responsabilitat i actua amb prepotència fins i tot policial.

El problema és de sobreproducció. Se’m fa palès un exemple concret: els paraguaians, l’any 2010 es pagaven a 1 €/kg i aquest any, amb una producció de 315.000 t, superior en un 11% a la del 2016, es pagaran a 0,20 €/kg com a molt. L’abundància mata la gana. Quan rebem les liquidacions al desembre veurem que els calibres de 60 o 65 tenen un preu irrisori i inclús zero. Per tant, podem produir aquests calibres?

Algú argumentarà que existeix un mercat de fruita repartidora per fer cistelles. Doncs que les paguin. No podem ser els productors qui financin les conveniències dels grans comercialitzadors.

La solució per a tot el sector productor és retornar a les arrels que van posicionar la fructicultura com una activitat econòmica rendible. Parlem de preus, de condicions de pagament, oblidem-nos de productivitat sense condicions. Fem arribar al consumidor el que li fa falta. Promocionem el nostre producte, fomentem el consum nacional, que ha passat de 10 kg l’any 1980 a 4 kg el 2017.

Som part del problema on també hi ha implicats el comerç de casa i l’administració. Els uns, per fer front a les exigències capritxoses i impositives de les grans superfícies, i l’administració, a fer complir les més elementals normes de comerç, preus dignes, terminis de pagament i qualitat als lineals de venda.

Els productors no solament hem de tenir palets per encabir la fruita, hem de saber regular la producció. És inconcebible passar per plantacions on el terra està cobert per la fruita de poca mida. L’esporga i l’aclarida a temps evitaran llençar un producte que costa 0,40 €/kg de produir. El problema necessita solucions globals i aquestes podrien discutir-se i posar en marxa amb la creació d’una interprofessional reclamada per la producció, però esquivada per part de la comercialització. No interessa la unió de base perquè és l’única que té força. Evitant l’especulació i matant la prepotència amb què s’ofega el petit i mitjà productor que ha de retornar a ser un veritable empresari, avui és un integrador que assumeix tots els costos de producció i en rep les resultes per no dir-ne deixalles.

tracking