La dignitat dels alcaldes

No pressioneu els alcaldes. És una frase que vam sentir repetidament en les jornades immediatament posteriors a l’aprovació de la Llei del Referèndum d’Autodeterminació i després que el president Puigdemont enviés una carta als batlles demanant-los la col·laboració que habitualment presten els consistoris en qualsevol convocatòria electoral. Com sempre. Alguns hiperventilats –perquè a la banda dels contraris a la independència hem descobert que també n’hi ha–, van arribar a dir que se’ls estava coaccionant i assenyalant, quan l’únic que havia dit Puigdemont és que els veïns havien d’interpel·lar els seus alcaldes. Només faltaria que, a aquestes alçades, quan la interacció a través de les xarxes socials flueix en les dos direccions, el ciutadà no pogués dir-li al seu alcalde que vol votar.

En l’acte institucional de la Generalitat a Lleida en motiu de la Diada, el conseller de la Presidència, Jordi Turull, va fer el seu discurs davant del paer en cap, Àngel Ros. I el va interpel·lar. Sense dirigir-se a ell explícitament va dir que aquest 11 de setembre, a més d’honrar el passat, s’havia de pensar en el present i en el futur i que cadascú s’havia de preguntar “què faràs l’1 d’octubre? Ajudar a votar o ajudar a impedir-ho?”. Ros ho va escoltar, estoic, amb cara de prunes agres i sense saber on mirar.

El divendres anterior, quatre grups municipals que representem més gent en nombre de vots que la suma dels obtinguts pel PSC, Cs i PP a les últimes municipals, havíem demanat sense èxit que ens cedís la facultat de signar el decret que permetés utilitzar els locals municipals si a ell li feia por. El mateix dia, més de 1.500 persones es van manifestar omplint la plaça Paeria amb crits de “volem votar”. Potser a ell li sembla que tot això són pressions i coaccions intolerables. A mi no m’ho sembla. Més aviat em fa l’efecte que el que és impropi és posar-se d’esquena als propis veïns, al Parlament de Catalunya i al president del país.

Àngel Ros i la majoria –no tots– dels alcaldes socialistes han decidit que els seus veïns no tenen dret a decidir, almenys amb la seva col·laboració i diuen que reben pressions. En canvi, més de 700 alcaldes són investigats per la Fiscalia i sota l’amenaça de ser detinguts si no acudeixen a declarar quan se’ls citi pel simple fet d’haver-se mostrat favorables que es pugui fer el referèndum com sempre. Això sí que és pressionar els alcaldes! La persecució judicial als alcaldes sí que és “municipalitzar el problema”. Però és més que això. És un intent d’inocular el virus de la por en els ciutadans. És una reacció desproporcionada d’un estat desbordat, en fallida i en descomposició. És una acció que deixa amb la boca oberta l’opinió pública europea i els diaris de tot el món, que no comprenen que es pugui perseguir el setanta-cinc per cent dels alcaldes pel fet de facilitar que els seus ciutadans puguin votar. Avui, aquests batlles –entre ells més de dos-cents de les terres de Lleida– faran un acte a la plaça de Sant Jaume de Barcelona que serà una altra imatge d’afirmació, de compromís i, sobretot, de dignitat.

Avui res no em faria sentir tan orgullós com poder acompanyar el meu alcalde, Àngel Ros, a aquesta concentració. I em tindria al seu costat el dia que hagués d’anar a declarar a la Fiscalia. I li donaria tot el meu suport personal i polític si hagués decidit mantenir-se fidel al que ell mateix defensava amb vehemència quan es tractava d’intentar ser més catalanista que Pere Navarro. Però desgraciadament, no serà així. L’única oportunitat que tinc per veure el meu alcalde parlant del referèndum és sintonitzar 13TV, on sembla que faci oposicions per substituir com a tertulià a l’acomiadat Paco Marhuenda. Aquesta setmana l’hem vist votant els pressupostos participatius, com si no tingués l’oportunitat d’impulsar els projectes que vulgui en la seva condició d’alcalde. Veure’l de nou al costat d’una urna, com al 9-N, em va fer concebre una petita esperança que, al final, quan les coses es posin encara més lletges, rectificarà i triarà el camí de la majoria dels alcaldes catalans, el de la dignitat.