COLABORACIÓN
L’últim assalt dels pirates
Escriptor
“Para compte amb els pirates de la carretera”, m’advertia un amic l’any 1977, tot assenyalant la pegatina dels Països Catalans que duia enganxada al costat de la matrícula del meu flamant Simca mil vermell. Érem joves, havíem perdut la por i les ànsies de llibertat que ens bullien per dins volien manifestar-se de la manera que fos. De fet, portar un adhesiu al cotxe era perfectament legal, mentre no impedís la visibilitat ni tapés la matrícula. “Tant li fot, que sigui legal”, feia l’amic. “Si els pirates volen, te la fotran igualment.”
Un dia, tornant de Barcelona per l’N-II, els guàrdies civils de trànsit em van aturar poc després de Jorba. Mentre un d’ells em demanava el carnet de conduir i els papers del cotxe, l’altre observava les rodes i altres detalls de la carrosseria, sens dubte amb la intenció de descobrir-hi alguna pega. Finalment, el que tenia els meus papers em renyà dient que com podia conduir amb aquell carnet en tan males condicions. Què li passava al meu carnet? Doncs que la grapa de la fotografia s’havia desenganxat per una punta i, com que el segell amb què anava timbrada no es veia dibuixat del tot, podria ser falsa. Vaig replicar que el carnet ja era una mica vell, però que cap problema, que portava el DNI per identificar-me. El guàrdia no afluixà. A l’últim, se’m van quedar el carnet, em van dir que me’n fes un de nou i em van donar un resguard provisional. Al cap d’uns dies, m’arribava una multa de cinc mil pessetes per falta greu en l’intent d’alterar la identitat al carnet de conduir. Cinc mil peles suposaven més o menys la tercera part del meu sou mensual (al valor d’avui, equivaldrien a uns set-cents euros). Aquell dia, doncs, els pirates de la carretera es van emportar un bon botí i, de passada, van aconseguir que arrenqués aquella imatge que els feia mal als ulls.
Els agents de trànsit destinats a la colònia de Catalunya van practicar aquesta mena de pirateria al llarg dels anys d’aquella modèlica transició política. Com que per llei no podien engarjolar els catalanistes, es venjaven clavant-nos multes sempre que en tenien l’ocasió. I el conductor que ell mateix es delatava exhibint un adhesiu els ho posava en safata. ¿Qui ens havia de dir als que ja tenim una certa edat que, passats quaranta anys, l’Estat espanyol redescobriria la sanció econòmica com el sistema més eficaç per pacificar la colònia irredempta del nord-est?
L’amenaça de multa és un atac directe a l’individu, el qual se sent indefens, temorós de les conseqüències per a l’economia personal i familiar. Els polítics de la capital s’han adonat que aquesta és l’única amenaça que els queda per atemorir-nos. I heus aquí com el Tribunal Constitucional, fins fa pocs anys àrbitre indiscutible dels conflictes polítics, s’ha convertit, després de la reforma del PP, en el vaixell insígnia de la pirateria governant. Ara no només dictamina i jutja, sinó que també té la potestat de sancionar directament, si l’executiu així li ho ordena. Fa pocs dies es va estrenar amb les primeres canonades: dotze mil euros diaris als membres de la Junta Electoral pel referèndum.
Darrerament, ha aparegut un altre vaixell pirata, el segon en importància, fins ara desconegut per bona part dels espanyols, anomenat Tribunal de Cuentas. Pel que es veu, a Madrid es treuen de la màniga tribunals sancionadors quan els convé. Asseguren que aquest té la potestat de jutjar i castigar per malversació de cabals públics fins i tot persones que han estat absoltes pel Tribunal Suprem per aquest mateix delicte. Comandat per antics franquistes, ha disparat oportunament aquests dies el seu canó de més calibre per un assumpte liquidat judicialment fa temps: cinc milions d’euros als organitzadors de la botifarrada del 9-N. “De moment, paga, Arturet. Encabat ja veurem si tens raó o no.”
Hi ha moros a la costa catalana, aquests primers dies de tardor. A banda d’aquests dos vaixells pirates, tenim el creuer del canari Piuet i dos cuirassats més amarrats als ports de Barcelona i Tarragona, preparant-se per a l’assalt de diumenge. Amenacen (què poden fer, si no?) d’un atac descomunal com no s’ha vist mai al món colonitzat, amb desenes de milers de multes i incautacions a qualsevol ciutadà que tingui la gosadia de ficar una papereta pel trau de l’urna. No es tracta d’una batalla naval com ells volen fer veure, sinó d’un atac barroer contra embarcacions pacífiques, plenes de viatgers que només volem votar, i per fer-ho estem disposats a entomar la pluja de sancions que ens caurà al damunt. Potser hi haurà més impresos de multa que no pas paperetes de votació. Així i tot, ens contindrem la ràbia per la humiliació, però no l’alegria de trobar-nos a milers, contents i satisfets de veure que és gràcies a l’atac dels pirates que ara ens sentim tan units. I si algú ens pregunta: “¿De qué te ríes, polaco de mierda?”, li respondrem: “Perquè d’aquí a ben poc haureu d’enviar el cobrador del frac a l’estranger.”