París, la llibertat

Aquests dies el College d’Espagne de la Ciutat Universitària de París acull una mostra dels artistes residents de l’any 1952 on figura, de manera destacada, Lluís Trepat. En aquella època París significava la llibertat per als artistes. Des del temps de Ramon Casas, Gosé o Picasso, tots somniaven a marxar a París. Hi havia un problema greu per a la generació de Trepat: impossible tenir visat per sortir d’Espanya. La dificultat arribava a un punt que els artistes cercaven fórmules per solucionar aquest tràmit, per no dir tràngol. La solució va venir a través dels Instituts francesos, que funcionaven a Barcelona, València i Madrid. El de Barcelona va ser capdavanter. El seu director, Pierre Deffontaines, va acollir les demandes d’artistes com Xavier Valls i varen trobar una fórmula per resoldre els problemes dels visats, establint unes beques d’estudi que permetien desplaçar-se a París per uns mesos. Una vegada arribats a París, tots anaven a parar, tard o d’hora al Collège d’Espagne, que a poc a poc s’anava endreçant després de la Gran Guerra. No només es becaven pintors o escultors, sinó també músics o estudiosos.

El cas de Lluís Trepat va ser atípic. L’any 1950, amb Jaume Minguell, s’havien escapat a Roma a través d’una peregrinació. Poder visitar els museus i els monuments els va inspirar enormement. En Lluís es va quedar amb les ganes de tornar a marxar i l’any 1951 va aconseguir un visat a través d’una agència de viatges. Quan ja estava instal·lat a París va assabentar-se de l’existència del Collège d’ Espagne i gràcies a Joan Vilacasas va trobar habitació. Es conserven fotografies de Trepat al Collège, i una molt curiosa al menjador amb el poeta Alfons Costafreda. Explica ell mateix que en veure com pintaven a la seva habitació Vilacasas o Garcia-Llort el va esperonar enormement i va endinsar-se en una manera de pintar diferent de la dels gitanos.

Lluís Trepat no va ser l’únic pintor lleidatà a anar a París en aquelles dates. L’any següent, l’escultor Leandre Cristòfol va obtenir una beca de l’Institut Français de Barcelona. Tot va ser gràcies a l’amistat entre Jaume Magre i Pierre Deffontaines. Cristòfol no va anar al Collège d’Espagne. Va aprofitar adreces d’amics exiliats i va poder passar una temporada. Trepat explica que un dia el va trobar als bancs d’una església descansant. Per a Cristòfol va ser una experiència inesborrable. Menjava molt poc i passava tot el dia visitant museus fins a l’esgotament. Hi va poder fer alguns treballs escultòrics que li varen permetre sobreviure. Tot d’amagat, ja que tampoc et deixaven treballar sense documentació.

Trepat va fer-se amb tot el grup d’artistes del Col·legi. L’exposició dels artistes residents del 1952 aplegava molts dels seus amics, especialment Vilacasas i Garcia-Llort, però també Xavier Valls, Fillol, Oriach. Farreras, Jordi Mercadé, August Puig... noms de pintors, alguns dels quals encara vius, que reclamen una recuperació de les seves trajectòries i aportacions plàstiques.

L’obra de Lluís Trepat va fer un gir estilístic considerable. Algunes de les obres que va presentar en aquella mostra s’han conservat encara. Per un costat va abandonar la foscor de l’època dels gitanos. Els temes eren ara escenes parisenques o natures mortes. Els colors de la paleta eren molt més clars, un pèl grisosos. Una vegada li vaig preguntar del perquè d’aquests colors, i em va respondre “la llum de París és així”.

La influència vital de París, de Picasso i de Matisse es veu reflectida, però ja s’albira el Lluís Trepat posterior. La decisió de marxar va ser tot un gest de gosadia, d’impuls vocacional. Trepat tornaria de nou a París, i quan ja va prendre consciència del que significava, va tornar a Lleida, va instal·lar-se a Lleida, i va ser un detonant del canvi de la pintura lleidatana vers la modernitat. No només per la seva pintura, sinó pel seu aspecte d’artista existencialista.