Un gegant anomenat Viladrich

Mai ho havia pensat, però era una d’aquelles coses que em quedaven per fer, i ara ja no ho podré dir així.

Tot això ve a tom perquè el passat diumenge 3 de setembre vaig apadrinar un nou gegant, a Torrelameu, que reprodueix, amb molta amabilitat i destresa (cal dir-ho), la imatge del pintor Miquel Viladrich i Vilà, que havia nascut al poble un 28 de març del 1887, ara fa 130 anys.

D’en Miquel Viladrich, no cal explicar-ne gaires coses, atès que en els darrers anys la seva obra, juntament amb llur trajectòria personal, han estat explicats a bastament. Només recordar que Torrelameu, cada dos anys, convoca un premi de pintura en memòria seva, i que a mitjans d’aquest mes de setembre es tancarà l’exposició de les obres que la Hispanic Society of America ha portat al Museu del Prado, a Madrid, que inclouen quatre quadres emblemàtics en l’obra del nostre pintor. L’anomenat com a Mis funerales, d’un contingut molt enigmàtic i surrealista; els retrats del pare i de la mare, i el titulat Catalans d’Almatret.

No hi ha dubte que la incorporació del gegant Miquel Viladrich a la nòmina dels elements festius de Torrelameu és un encert, perquè dóna forma física a la imatge d’una persona volguda i estimada, que ens ha deixat una obra important, reconeguda més enllà dels límits de les fronteres i dels mars. De l’acte d’aquell diumenge, i dintre d’allò que suposa de reconeixement a l’artista i a la seva obra, cal parlar també de la litúrgia seguida en el bateig del nou gegant. La gent del poble, que sempre té raó, parla del bateig com aquell acte d’iniciació, i/o incorporació a una comunitat. I en aquest sentit hem de prendre la celebració. Tot i així, acabada la missa, el mossèn va sortir al carrer i, davant l’església, després de llegir unes oracions i de resar un parenostre amb els presents, va beneir el nou gegant, seguint aquell antic costum de beneir aquelles coses importants i estimades que mica en mica s’incorporen a casa. Un dia era un cotxe, l’altre dia un tractor, més endavant un magatzem, o una botiga.

I, des d’aquell diumenge, el poble ha incorporat un gegant, que també és important per al lleure i la festa, i per recordar aquells que, en un moment o altre, han fet grans coses. Coses que només fan els gegants.

En aquest bateig hom també va recuperar una tradició popular dels bateigs, i que a Torrelameu no s’ha perdut mai. Els padrins vam llençar a l’aire caramels per a tothom. Perquè tots puguem tenir un record dolç de l’acte.

Sempre m’ha semblat una mica cruel aquella cançoneta que cantaven els nens davant la casa dels nou batejats dient:

“Tireu confits, que són podrits.

Tireu avellanes, que són corcades.

Si no en voleu tirar, el nen es morirà.”

Aquesta vegada no hem sentit la cançó. La mainada i els grans no han hagut d’esperar gens. El seguici amb els padrins i el batejat no els va caldre anar des de l’església a casa, i així, a peu de carrer, a la mateixa plaça, els padrins ens vam esforçar per fer venir una pluja de caramels.

Gràcies per haver-me donat l’oportunitat d’apadrinar un gegant. I gràcies al Sr. Alcalde de Penelles, que en representació de la Diputació completava la parella de padrins (no ho digueu a ningú, però el gegant no ha tingut padrina).

L’any vinent li portarem la mona.