Setanta-set anys de vergonya

Cada any, en aquesta data, reclamem la restauració de la memòria històrica com a pas necessari per a avançar com a societat madura i respectuosa, convençuts que dels errors del passat només se’n pot treure el mestratge per corregir tot allò negatiu i prevenir les possibles conseqüències dels nostres actes. Cada any, en aquesta data, recordem els judicis sumaríssims sense cap mena de garanties processals, que van comportar, entre d’altres execucions, l’afusellament del president Lluís Companys, un 15 d’octubre de 1940, a dos quarts de set de la matinada, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Enguany, però, a pocs dies del 15 d’octubre, ha estat el vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, qui ens ha retornat de cop a l’any 40, mentre amenaçava el president Puigdemont d’acabar com el President assassinat. Això ens confirma una cosa de què no dubtàvem: que en 77 anys d’història no hi ha hagut una transició real, ni cap implantació de la democràcia de forma efectiva. El règim ha perdurat i s’ha reproduït durant dècades en diferents formes, però amb el mateix fons, amagat sota la disfressa d’una falsa democràcia que ha anat governant el país sense cap veu discordant, fins a data d’avui, que denunciï aquestes amenaces, que critiqui la greu càrrega policial de l’1 d’octubre a Catalunya o que, simplement, defensi l’exercici de la democràcia en el seu estat més pur: deixant posar les urnes en un referèndum.

Passats 77 anys des d’aquell 15 d’octubre, és cert que algunes coses han canviat. Ara el vaixell no es diu Uruguay, sinó Moby Dada (o Piolín a l’imaginari col·lectiu); ara no hi ha el general Batet ni el coronel Jiménez Arenas, sinó el coronel Pérez de los Cobos o Millo, ... però continua el setge sobre Catalunya incrementant la intensitat proporcionalment a mesura que creix també la nostra voluntat de deixar de romandre submisos i anorreats com a poble sota el jou de l’ambició imperialista d’un estat que no ens sentim nostre.

Els catalans i catalanes ho sabem, l’estat al qual fins ara hem pertanyut no ha deixat mai entreveure cap sensibilitat vers la ciutadania ni ha mostrat mai un bri d’humanitat davant les reclamacions legítimes, democràtiques i pacífiques del poble i som conscients, també, d’aquesta orfandat que, d’altra banda, ja no ens ve de nou. Companys deia ja fa vuit dècades que totes les causes justes del món tenen els seus defensors però, en canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.

Plató, a través del mite de la caverna, construïa un model per explicar la condició humana, i definia com el presoner accedeix al món de les idees en el qual s’adona que tot el que havia vist fins ara era un reflex de la veritat. Si fem un paral·lelisme amb el poble català, podem afirmar que els darrers anys ha viscut un procés d’identificació a partir del simbolisme de les cadenes, les ombres i les aparences, i ha percebut definitivament que a l’exterior hi ha una realitat tangible, intel·ligible, a la qual pot accedir. Aquesta escapada és un camí llarg i feixuc, però representa la visió del sol i de la llum anhelats. I és així com els catalans i catalanes des d’aquella orfandat, hem obert els ulls per veure més enllà i emancipar-nos. La duresa del camí ens ha fet forts, valents, perseverants i dignes. Així és com sortim i sortirem al carrer, amb el cap ben alt, i honorant el president Companys cridant ben fort, com un sol poble i com una sola veu, les seves darreres paraules: “Per Catalunya!”