Richard Thaler, Premi Nobel d'Economia 2017

Sr. Director:

Avui és un dia en què em sento orgullós de la meva professió.

Sóc un metge que vaig arribant a la fi de la meva carrera professional en acostar-me a la data de la jubilació.

M’explico: fa una setmana el meu sogre, en Josep Sanjuan Prim, va patir un infart i fou traslladat a urgències de l’Arnau de Vilanova i ingressat al servei de coronàries, on va morir.

L’orgull que sento és el de formar part del meravellós equip de professionals sanitaris, entre els quals s’inclouen els equips del Sistema d’Emergències Mèdiques, el d’urgències i sobretot l’equip de malalties coronàries de l’Hospital Arnau de Vilanova, i no tan sols pels coneixements mèdics exquisits que van mostrar a l’hora de fer el diagnòstic i determinar el pronòstic nefast que va tenir el quadre, sinó per l’empatia, per l’afecte i per la comprensió de la qual van fer gala en tot moment amb el pacient i amb la família, fins i tot després de la seva mort. Són aquestes coses importants que no s’aprenen en cap facultat, que no entren dins de les obligacions del lloc de treball, sinó que són inherents a cada persona.

Per això, moltes gràcies per la vostra humanitat a tots els membres dels equips sanitaris que ens vau atendre i, per extensió, a tots els serveis sanitaris de Lleida. Gràcies a tots en nom de tota la família.

Muchos ciudadanos en Cataluña han despertado estos días de su ensoñación, ante el paisaje de tierra quemada que nos están dejando Puigdemont y sus acólitos. Ahora comprueban la colección de falsedades que los políticos independentistas han diseminado durante años. Que si los bancos “se iban a pelear” por estar en una Cataluña separada de España y lo que se han peleado es por ver quién se iba el primero. Nos prometieron que el PIB de Cataluña, “en el peor escenario posible”, no caería más de un 1% y resulta que en solo unos días tras el 1-O ha caído en 6.600 millones de euros, es decir, más de un 3%, y eso que no ha habido ninguna secesión. Muchos catalanes sentimos auténtica vergüenza de unos políticos irresponsables que están pisoteando las leyes, la verdad, la convivencia y la paz social con el único objetivo de montarse un estado controlado por ellos. Basta ya, Puigdemont.

SR. DIRECTOR:

El pasado 6 de octubre falleció Fernando Cortés Huguet, Jefe de la Inspección Provincial de Trabajo y Seguridad Social de Lleida desde los años 60 hasta el año 2005, en que pasó a la inspección de cartera hasta su jubilación en el año 2009.

Los que tuvimos la oportunidad de trabajar junto a él lo recordaremos como un magnífico Jefe, un gran compañero y una excelente persona.

A su gran formación jurídica sumaba un amor especial a la lectura y una inquieta mirada sobre todo aquello que sucedía a su alrededor, lo que hacía de él un gran conversador.

Responsable de la formación de numerosas promociones de inspectores, subinspectores y personal administrativo destinados en la Inspección de Lleida, supo enseñar, corregir, dar consejo y, sobre todo, escuchar, desde su despacho siempre con las puertas abiertas. Compaginó su labor inspectora con una prolífica actividad didáctica a través de conferencias, cursos, laudos y discursos, destacando por sus grandes cualidades para la oratoria, atrapando a los asistentes con su profunda formación jurídica, claridad de expresión y riqueza en anécdotas.

Ejemplo de dedicación, honestidad y equidad, fue admirado y querido por igual tanto por trabajadores, como por empresarios, sindicatos y compañeros.

Supo hacer, con su afecto y respeto hacia todos, de la Inspección de Trabajo de Lleida una gran familia.

Fernando, te echaremos de menos. Descansa en paz, compañero, amigo.

Amb la concessió del Premi Nobel d’Economia d’enguany a l’economista nord-americà Richard Thaler (1945), l’Economia Conductual (Behavioral Economics) es converteix en una de les escoles de pensament econòmic més guardonades de la història: Herbert Simon ho fou el 1978 i Daniel Kahneman el 2002, als quals es podria afegir sense desentonar Thomas C. Schelling el 2005. Un reiterat reconeixement que, per extensió, ateny un nombrós grup d’economistes, no pocs amb formació inicial en psicologia o sociologia que, des dels anys 70, sense menystenir els precursors anteriors, han estat treballant intensament per posar al dia un dels capítols més endarrerits de la ciència econòmica: l’estudi de com es comporten realment les persones a l’hora de prendre decisions econòmiques. Tristament ancorada en postulats decimonònics sobre la racionalitat humana, ja posats en dubte per Keynes en els anys 30 i per diversos autors en els anys 50, l’economia ha anat incorporant, lentament però sense defallir, noves perspectives i idees per entendre com es decideixen les compres de béns o serveis, quines raons empenyen la subscripció de fons de pensions o com es comporten els inversors en borsa. Uns temes, als quals se n’hi podrien afegir molts més, on l’aportació de Richard Thaler ha estat clau.

Des de la seva empenta per organitzar els ja llegendaris Behavioral Economics Roundtable (1992 en endavant) i els Summer Institutes in Behavioral Economics, iniciats a Berkeley el 1994, les iniciatives acadèmiques i publicacions científiques de Thaler són legió. Una activitat que ha compaginat amb nombroses declaracions públiques. Alguna d’aquestes ha estat ben originals com la seva intervenció, tot just dos anys enrere, en el film The Big Short (en castellà titulat La gran apuesta), on considerava que la borsa és un gran casino.

Atès que la seva obra és ingent, no és possible resumir-la en poques línies. No obstant, a tall d’exemple, poden ser esmentades algunes aportacions significatives. Una primera és haver detectat un problema de difícil solució en la gestió d’empreses.

Resulta que els directius d’una companyia poden acabar perdent la promoció (o la feina) si els seus caps (els executius), després d’un projecte fallit, arriben a la conclusió que el fracàs es veia venir, de manera que aquests subordinats haurien estat negligents. Els executius estan convençuts que la causa del fracàs hauria d’haver estat anticipada. Ben mirat, sostenen, no era pas tan difícil haver-se’n adonat. Uns dirigents que, cal subratllar-ho, opinen quan el resultat és conegut, mentre s’obliden de la incertesa que prèviament hi havia. Per evitar-se problemes, doncs, els directius manifesten una forta aversió al risc: millor tancar-se en banda davant de projectes susceptibles d’acabar malament. Per superar aquest escull, s’ha proposat que els directius siguin premiats abans d’emprendre el projecte, el qual sembla prometedor d’acord amb la informació llavors disponible. Una pràctica que, però, no evita que els executius s’oblidin que en el seu moment acceptaren endegar-lo, de manera que la responsabilitat del fracàs recaigui de nou sobre els directius. La combinació entre aversió al risc i biaix de la retrospectiva és un puzle que Thaler va posar damunt la taula anys enrere, sense que se n’hagi trobat una solució.

En un altre àmbit de coses, Thaler s’ha distingit per estudiar a fons el comportament dels inversors en borsa. De fet, fins i tot ha creat una consultora al respecte. Tot i l’evident risc de simplificar les seves conclusions, Thaler recomana als inversors joves comprar accions i evitar de mirar constantment com evolucionen, tot precipitant-se a comprar o vendre, atès que, a llarg termini, són més rendibles que els títols de renda fixa. En envellir, però, està més justificat adquirir més renda fixa, atès que la recuperació de les cotitzacions de la renda variable després d’un crash pot trigar anys.

Finalment, Thaler (i el filòsof Sunstein) varen publicar el 2008 el famós, i no exempt de polèmica, llibre Nudge. Un mot difícil de traduir: s’ha suggerit “empenta amable”. D’entrada, els autors estan preocupats per les dificultats que tenen les persones quan es tracta de prendre decisions amb moltes i/o complexes opcions, fins i tot si estan expressades en un llenguatge entenedor. Una circumstància habitual quan es tracta d’elegir un pla de telefonia mòbil, una assegurança d’automòbil o un contracte de subministrament elèctric. La comparació d’ofertes és sovint molt difícil i les persones, que no disposen dels coneixements professionals idonis, ni tampoc no poden esmerçar una enorme quantitat de temps en el tema, opten per aplicar regles d’elecció senzilles, entre elles inclinar-se per l’opció per defecte, la qual pot donar lloc a resultats allunyats dels seus interessos com a consumidors o usuaris. Per evitar la confusió, que duu a l’engany i a l’abús, Thaler i Sunstein recomanen que les autoritats imposin contextos d’elecció fàcilment comprensibles, que limitin el nombre d’opcions i que sigui fàcil desvincular-se del compromís.

Però el llibre conté més coses: com organitzar campanyes subtils i efectives, per animar decisions com deixar de fumar, usar el transport públic, tenir netes places i carrers, o estalviar aigua en cas de sequera? Els autors proposen mesures discretes que, sense que hom en sigui massa conscient, adrecin les persones cap a comportaments que, ben mirat, afavoreixen els seus interessos particulars i la convivència col·lectiva. Aquestes reflexions converteixen Nudge en un llibre imprescindible, malgrat no sigui sempre del gust de tothom.