La simbiosi de Ros, Ciudadanos i PP

A l’Ajuntament de Lleida, s’ha configurat un bloc de tres grups municipals que blinda les polítiques erràtiques i de pura aparença d’Àngel Ros. És públic i notori. Un bloc que funciona com al món natural es regulen les relacions de simbiosi: tots tres en treuen profit. De manera que Ros i el grup del PSC fan i desfan sabent que Ciudadanos i PP hi aniran al rescat quan hi hagi menester, mentre que aquests, emparant-se en la feina que fa el govern, poden fruir dels seus moments de glòria mediàtica, propiciada per l’equip de Ros.

La sensació és que entre ells hi ha una unanimitat gairebé monolítica en els temes essencials, tant de l’àmbit municipal com del nacional. Tant que produeix estupefacció veure la deriva ideològica que ha dut a Ros a coincidir fil per randa amb Ángeles Ribes i Dolores López. I, pel que es veu en els entusiàstics aplaudiments de la majoria de regidors del PSC i del públic adepte que assisteix als plens a donar-los escalf, la deriva no és només d’aquest alcalde que temps enrere havia fet creure que era socialista i catalanista, sinó de tot el grup autoanomenat socialista. Aquesta visió és especialment dolorosa d’un temps ençà, en què els diversos grups a la Paeria de l’oposició real anem presentant mocions sobre la situació política a Catalunya i sobre l’actuació de l’Estat en aquest procés. Perquè, invariablement, veiem votacions monolítiques a les bancades de PSC, Cs i PP a favor de l’actuació de les estructures d’aquest Estat espanyol uniformista i unitarista fins a l’extrem, en què perviuen les bases del franquisme. Un règim autoritari amb funcionament antidemocràtic en el qual la separació de poders és una quimera. Perquè el govern del PP –el poder executiu– dicta les actuacions i les decisions del poder judicial –des del Tribunal Suprem al Constitucional, passant pels nivells intermedis– i del poder legislatiu (recordem el bany de multituds de divendres al Senat). Ha quedat meridianament clar en els darrers mesos. Un règim en què tot s’hi val per preservar la sacrosanta unitat de la pàtria hispana, que és prèvia a les lleis i a qualsevol plantejament democràtic. Val a dir, però, que aquest monolitisme es dóna també en els àmbits català i espanyol. El crit gairebé histèric de “Pedro, líbranos del PP” s’ha convertit en el desig callat del “Pedro, súmanos al PP”. És absolut i gairebé solidari el suport al PP per part del PSOE i el seu subordinat català, precisament presidit per Àngel Ros. Suport absolut, solidari i... cínic. Perquè el PSOE català ha pregonat una suposada equidistància respecte a les polítiques del PP i al procés sobiranista alhora que compartit capçalera amb PP i Cs a manifestacions i concentracions unionistes convocades per Societat Civil Catalana. Perquè diu estar contra la judicialització de la política i no ha mogut un dit contra l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i l’encausament de funcionaris i càrrecs polítics. Perquè parla de diàleg i ha donat suport a un govern espanyol i a uns partits que neguen el diàleg. Perquè assegura que no volia el 155, però etziba que era inevitable i per això hi va donar suport. Perquè diu que cal preservar l’ordenament constitucional mentre permet que Rajoy violenti la Constitució destituint il·legalment el president de Catalunya i suplantant la sobirania popular del nostre Parlament. Perquè acusa l’independentisme de fer mal a l’economia mentre mira cap a una altra banda davant les pressions de Rajoy i Felipe VI a les empreses perquè marxin... Per acabar de posar el llacet al ram, Ros va fer en el darrer ple una declaració institucional (que només era d’ell) en què parlava de democràcia i desitjava que hi hagués pau als carrers de Lleida i l’endemà es manifestava al costat de gent que demanava presó per a Puigdemont i darrere una bandera –la borbònica– en nom de la qual el vespre anterior uns descerebrats agredien ciutadans pacífics, assaltaven una escola, assetjaven Catalunya Ràdio i felicitaven la policia que l’1 d’octubre havia reprimit durament persones de bé. Coherència a mans plenes. Lleida no es mereix que el seu govern municipal, amb l’alcalde al davant, s’instal·li en el cinisme polític, ni menys que s’alineï amb qui practica la violència amb el llenguatge i amb els fets.