Decret de Nova Planta 2.0

Tres-cents anys després de la promulgació, per part de Felip V, del Decret de Nova Planta com a conseqüència de la derrota austriacista a la Guerra de Successió, Catalunya torna a estar privada de la seva sobirania, ara en aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola de 1978, que sembla una actualització d’aquell conjunt de disposicions d’un rei absolutista al·ludint al dret de conquesta. L’avantpassat del Felip que regna avui com a successor de Franco, va acusar els catalans del mateix que s’acusa avui els seus legítims governants: de rebel·lió. Salvant les distàncies, aquesta vegada també ens ha enviat un exèrcit de policies que si no han actuat amb més violència que la que vam veure l’1 d’octubre és perquè el president Puigdemont i el seu govern van renunciar temporalment a desenvolupar la República proclamada el 27 d’octubre. Quines casualitats que té la història, i quines reiteracions cícliques que té, en concret, la d’Espanya.

El decret de Nova Planta abolia els Furs i les Constitucions dels estats de la Corona d’Aragó i es derogaven les institucions pròpies que, fins aleshores, havien compartit sobirania amb Castella. El decret de Nova Planta 2.0 fa tres quarts del mateix posant de manifest que l’autoritarisme absolutista borbònic continua ben vigent tres segles després. Govern legítim cessat, consellers empresonats, president a l’exili, Parlament dissolt, institucions intervingudes i dirigides des dels ministeris radicats a la capital del regne, i una gran quantitat de persones –entre elles centenars d’alcaldes– perseguits per la justícia.

I, simultàniament, els col·laboracionistes d’aquest cop d’estat miren d’aprofitar el moment per intentar carregar-se el nostre sistema educatiu d’immersió lingüística i acusen els nostres mestres d’adoctrinar, pressionen els mitjans de comunicació públics i sotmeten a un control basat en la desconfiança tot el cos de funcionaris i treballadors públics de la Generalitat. Altres també intenten treure profit d’aquesta indefensió de les institucions catalanes per als seus interessos. És el cas del jutjat d’Instrucció número 1 d’Osca, que reclama l’execució de la retirada del Museu de Lleida de les obres procedents del monestir de Sixena justament ara que les funcions del conseller de Cultura recauen en el ministre Méndez de Vigo. O, qui sap si inspirat també en aquesta finestra d’oportunitat, l’alcalde Ros intenta sortejar el departament de Territori per aprovar el vial de Torre Salses ara que el conseller és a la presó d’Estremera, en lloc de fer-ho quan el Govern hagi recuperat les funcions suspeses.

Amb tot, el 155 té teòricament data de caducitat. I dic teòricament, perquè caldrà veure quina serà l’actitud de Mariano Rajoy quan el 21 de desembre tornem a guanyar les forces independentistes. Aquell dia hi ha unes eleccions al Parlament de Catalunya convocades de manera il·legal, però al capdavall representen una oportunitat perquè ens tornem a expressar a les urnes en defensa de la nostra voluntat de restituir el Govern legítim i el nostre President i de ratificar el camí per implementar la República. I quan això passi –què passarà, perquè els votants independentistes no es poden esborrar així com així– veurem si realment Espanya és l’estat democràtic que encara assegura ser. Sense anar més lluny, aquest mateix dijous el delegat del Govern espanyol, Enric Millo, assegurava a Catalunya Ràdio que el 155 quedaria sense efecte quan hi hagi nou govern, però feia una inquietant advertència: el control de les finances imposat per Montoro abans del referèndum continuarà fins que no hi hagi la seguretat que no es gasten diners en allò que no toca. És a dir, que si els catalans no voten allò que ells volen, continuaran manant per la via de l’amenaça econòmica.

És en aquestes condicions que en pocs dies començarem una campanya electoral com no n’hem viscut cap altra. Amb presos polítics, amb governants a l’exili, amb amenaces en cas que no votem d’acord al que ells volen i –preparem-nos– amb més guerra bruta que mai per mirar de fer decaure la moral del votant independentista. Contra tot això, moral de victòria, il·lusió en el futur i confiança en la força imbatible de la democràcia. Només així derogarem el decret de Nova Planta 2.0 i guanyarem la llibertat.