Juan Muñoz

La Tate Modern va inaugurar-se l’any 2000 i va significar un revulsiu per a la ciutat de Londres similar al que va implicar l’obertura del Centre Pompidou per a París. Fins llavors la Tate Britain aplegava les col·leccions d’art modern en un edifici clàssic. La rehabilitació de la central d’energia de Bankside, feta pels arquitectes Herzog & de Meuron va permetre la disponibilitat de molts metres d’exposició. L’edifici va esdevenir un símbol del nou Londres, amb l’accés privilegiat del pont del Mil·lenni. L’arquitectura industrial va ser adaptada a les condicions museogràfiques i es va preservar la memòria de l’antiga activitat especialment en els accessos i en el que es va anomenar la sala de Turbines, un gran espai buit, que es va dedicar a projectes específics, sota el nom genèric d’Unilever Series. Un equip de curadors va triar els artistes als quals es demanaria una intervenció. Primer va ser Louise Bourgeois, i la segona va ser per a Juan Muñoz, que va projectar Double Bind, instal·lat entre el juny de 2001 i el març de 2002. L’artista moriria sobtadament el mateix 2001, i va ser una de les seves darreres intervencions, si més no la més complexa i reeixida.

Juan Muñoz ja era llavors un dels artistes espanyols amb més trajectòria internacional. La seva obra sumava una interdisciplinarietat escultòrica i arquitectònica. L’ocupació de l’espai amb els seus personatges conceptualitzava les tres dimensions, fins a fer-les extensives a l’espai, seguint la tradició ja empesa pels artistes de la idea. Juan Muñoz, comptava amb el reconeixement de l’escena internacional i Double Bind va ser un llegat extraordinari, que reflectia molts dels seus arguments identificatius... l’arquitectura ben present, l’espai, la teatralització, i aquestes representacions humanes que implicaven una acció suggerida. L’obra ocupava tota la sala de les turbines, amb més de 150 metres de llargada. Estava dividida en diversos nivells. Un superior amb una superfície extensa plena de forats foscos, i dos ascensors buits que pujaven i baixaven. Per la part de sota, l’espectador, en la penombra, veia uns espais superiors on s’instal·laven aquests personatges, sense definir amb exactitud el que feien ni el que representaven. Tot el conjunt era una suma d’acció aturada que duia a reflexionar sobre la condició humana, sobre la relació dels humans, i sobre el paper de l’arquitectura.

Ara aquesta instal·lació torna a viure gràcies a la Fundació Sorigué, que l’ha recuperat per un període de temps al seu projecte Planta. Si Double Bind és una obra major de Juan Muñoz, resulta un privilegi veure-la de nou viva i vigent. Setze anys després de ser feta continua impel·lint l’espectador amb la mateixa força originària.

Juan Muñoz (1953-2001), no ha tingut una gran presència a l’escena catalana. Cap exposició important ni individual a Barcelona, ni en vida ni absent. Algunes obres rellevants a col·leccions publiques i privades, però mai va ser tingut en compte en el moment que tocava. Jo recordo haver-li proposat una gran intervenció al Centre d’Arts Santa Mònica. Havíem col·laborat en projectes comuns. Jo pensava llavors que després de la gran exposició de Miquel Barceló a la Casa de Caritat, i la de Ferran Garcia Sevilla a Santa Mònica, tocava fer una gran mostra de Juan Muñoz a Barcelona. Vaig convidar-lo a visitar la ciutat i proposar-li una intervenció. Va estudiar-ho, però en projecte no va avançar. No entenc per què la ciutat no va dedicar-li després la mostra que mereixia. Ara Double Bind a Planta redreça aquesta situació, i ens mostra el millor de Juan Muñoz, de manera excepcional.