L'hora de les veritats

I un divendres 24 de novembre de 2017, vaig despertar-me del tot. Com és possible que els grups municipals de la bancada independentista –UP, ERC i Convergència/PDCAT/JUNTSXCAT– votin en contra d’una moció en què es demana que s’apliqui una solució que permeti la sortida de la presó del vicepresident, els 7 consellers i els màxims responsables de l’ANC i Òmnium? Què ha passat? On és la trampa? Està clar! Era una moció que presentàvem nosaltres, el grup municipal del PSC, i des de fa dies, el bloc independentista ha decidit que tot, el passat, el present i el futur, és culpa del PSC. Al PSC ni aigua; tot el fang i fem possibles. Mori el PSC. Fem callar i assenyalem aquells que han estat severament reprovats i insultats per dir el que a data d’avui diu tothom: PARLEM, DIALOGUEM, BILATERALITAT, CALMA. Per tant, voten NO a la seva pròpia bandera. Trist, decebedor, desconcertant. Escrivia López de Lerma, poc sospitós de no ser “de la ceba”, que “haurien d’anar a picar pedra” i reproduïa la seva frustració parlant d’un procés ferit de mort: “Els errors han estat tants que els autors de l’engany i de la posterior trencadissa institucional, social i econòmica de Catalunya han obert un període d’autocrítica, però no han demanat perdó”. I descarnava la realitat d’un bloc indepe que “ens diuen ara, tots ells, que anar separats és la millor manera d’eixamplar l’anterior minoria de vots [...] És la consigna del moment, com fou la contrària fa només dos anys. Són uns mentiders compulsius els uns i uns desinformadors professionals molt nodrits per la caixa de la Generalitat de Catalunya, els altres”.

És ben cert que ara queda la pitjor part, la ràbia davant la vivència d’una gran mentida que ha entrat a les nostres cases, a les nostres vides i ho ha dinamitat tot. I el que dic no són romanços d’una catalana traïdora, no. El procés ha tingut conseqüències tangibles. I igualment que és cert que aquestes conseqüències eren lleus –com repetia mecànicament Junqueras–, els tres primers trimestres de l’any; també és ben cert que la cosa es va tòrcer del tot al 4t trimestre –però això sempre ho va amagar– coincidint amb l’empenta letal que s’iniciava un 6 de setembre davant mig Parlament de Catalunya i mig país, mut. Gairebé 2.700 empreses han tret la seva seu fiscal de Catalunya i podem fer veure que ens importa un rave, però no. Al mes de setembre, la creació d’empreses a Catalunya queia més d’un 26%, cosa que no passava des del 2012. L’atur pujava a xifres del 2008. El Turisme també se n’està ressentint de manera moderada, amb una caiguda del 35% en ocupació de places d’allotjament o un 22% menys d’arribades de turistes a l’aeroport del Prat. El Comerç fa dies que verbalitza un ensopiment generalitzat, que aviat tindrà una xifra i que avui és una “percepció” avalada per 500 empresaris consultats per PIMEC. I tot això a ritme de frenada en les inversions (xifres que veurem aviat) i a ritme d’absurds boicots per totes bandes. Això és el que hi ha. Això és el que deixa mesos i mesos de vendre fum i castells a l’aire, que tot seguit han estat puntualitzats, matisats, o el que és el mateix: remanipulats per enèsima vegada. I ara, amb aquestes dades a la mà i les que sortiran i les que es continuaran amagant. Amb la realitat de la severa fractura social que s’ha creat. Amb la tramposa oratòria de qui, com Marta Rovira, accelera la tensió a ritme de “violència extrema” afegida que de cop es converteix en un recurs més per fer bullir l’olla. Amb tota aquesta sobredosi de manipulació i hiperventilació. Amb tot això i el que em deixo, pregunto i em pregunto: tornarem a votar aquells que ens han portat fins al caos?