Carta a Meritxell Serret (tu i jo agafant l'horitzó)

Saber de tu ha estat balsàmic, Meritxell. Són moltes les cartes que rebem cada dia i cadascuna d’elles és una alenada d’aire fresc, que no fred. L’hivern se sent amb força a l’altiplà castellà. Ara bé, la calidesa de les teves paraules fan que el rigor d’una tardor que ja se sent hivernal sigui més suau i dolça. T’he de dir que estem bé, animats i amb ganes de seguir treballant per un futur de justícia i llibertat. Procurem seguir l’actualitat, amb les limitacions que tothom pot imaginar, i estar informats. Les mobilitzacions, l’esperit cívic i positiu de tantíssima gent, la perseverança de tants, l’esperança de tants altres, la determinació contagiosa dels amics, la serenitat del Carles Mundó –company de cel·la–, el coratge i compromís del Raül Romeva, l’escalf de tantíssima bona gent, tot ajuda a fer més digerible el penal. Deia que estic bé, faig esport, llegeixo, responc cartes, rumio i penso en el futur, dormo i recupero hores de son. La vida aquí és de regles i pautes. Per exemple, és gairebé impossible veure el Josep Rull, el Quim Forn o el Jordi Turull, tot i ser al mateix centre de reclusió.

Sovint penso en l’amic Jordi Cuixart, i també en Jordi

Sànchez

. Fa molts dies que són a Soto del Real. Quan els van fer entrar a Presó se’ns va glaçar la sang. Els coneixem, són gent de pau i sempre han deixat la seva empremta enèrgica i cívica alhora. Com penso en les conselleres Dolors Bassa i Meritxell Borràs, en un altre penal, lluny de tots i de tot. A tots ells i elles m’agradaria poder abraçar i estic convençut que aviat ho podré fer.

Els dies passen, les rutines fan que costi de diferenciar els uns dels altres. Excepte quan ha de venir la família o els amics, aleshores tens aquell neguit per fer avançar el rellotge i que arribi l’hora de la visita. És un breu espai de temps però és el que t’enduus a la cel·la i amb el que convius la resta del dia i l’endemà. Aquí, a la Presó, es recupera l’hàbit d’escriure a mà i et desenganxes per complet del mòbil i de les xarxes, quin remei. Recorda que fa quatre dies el nostre Govern, quina paradoxa, va tancar la Presó Model, una fita històrica per tot el que havia representat aquest penal. Ja és curiós que aquells que vam cloure una presó de funest record com la Model de Barcelona, símbol de la repressió franquista, ara ho hàgim d’explicar des d’una presó a la província de Madrid. Tenim futur, tenim memòria.

Poc ens podíem pensar a l’estiu que avui ens hauríem de comunicar a través de cartes. Quan el 17 d’agost tots vam fer pinya per respondre al brutal atemptat de la Rambla, malgrat l’actitud del Govern espanyol, vam ensenyar al món com es responia amb eficàcia i celeritat davant una massacre al cor de Barcelona, una massacre que va colpir Catalunya. Després vam viure les detencions a Economia, el 20 de setembre, i la massiva i solidària resposta de la societat catalana. Avui sabem que l’economia catalana anava disparada, almenys fins al setembre. I que el control de les finances públiques era exemplar, així com la contenció del dèficit. Cert que aquell escenari va patir una sacsejada. Les imatges dels cossos policials pegant als ciutadans, l’1 d’Octubre, van commocionar la societat catalana. I van fer el tomb a tot el món, que es va mirar perplex com es pegava o apallissava la gent que volia votar, un fet absolutament insòlit a qualsevol democràcia. Tots sabem el que va succeir a la Mariola, com a tants altres pobles, ciutats i barris de Catalunya, els ferits, les agressions i els cops brutals. I alhora l’actitud tan digna dels veïns de la Mariola, defensant les urnes, defensant la democràcia, oferint una resistència pacífica, suportant els cops... Els ulls se m’humitegen quan hi penso, tenim un poble amb una dignitat majúscula, que m’omple d’orgull. Tanta gent i tan digna no té preu. No oblidem que en aquests moments hi ha més de 800 persones, alcaldes de tot el país, pendents de la seva situació processal. O la mateixa Marta Rovira, que ara sembla en el punt de mira.

Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho podrem tot i es parlarà de vida, que canta Txarango.

Avui veiem també per a què serveix el 155 i com l’utilitzen per endur-se les obres de Sixena, aprofitant que el gruix del Govern és a la Presó, o com han pressionat empreses, sense cap escrúpol, per endur-se-les de Catalunya. Avui també sabem que l’economia catalana ha estat puixant durant els darrers anys i específicament els dos darrers. El país té força, energia i dinamisme.

I ara ens preguntem què hem de fer, és lògic. El primer, Meritxell, és omplir les urnes de vots i dignitat el 21 de Desembre, sense cap rancúnia i estenent la mà. Votar és la millor manera d’ajudar la gent i de parar els peus als del 155. Anem lluny, serem molts empenyent endavant. En segon lloc, seguir treballant al servei de la gent. Perquè el demà avui és nostre. En tercer lloc, no perdre mai l’esperança, anar-hi, anar-hi i anar-hi, sense defallir. I finalment, no oblidar mai que tot el que fem i farem és al servei de tothom, amb valors sempre universals com a bandera: llibertat i justícia. Agafant l’horitzó.

Fins aviat, Meritxell.