Pressupostos 2018: República i justícia social

Des que

vàrem arribar a l’Ajuntament de Lleida no ens hem cansat de dir mai que els pressupostos municipals són l’eina política clau per a la transformació de Lleida cap a un model de municipi més just. Cal contextualitzar-los dins la mateixa realitat i tenir molt clara quina és la voluntat de transformació d’aquesta realitat. Però quina és, avui, la realitat política, econòmica, social i cultural en què ens trobem?

Lleida, la sisena ciutat de Catalunya, està immersa en un context de creixement de la pobresa, amb retallades en serveis socials i d’emergència per a una població cada cop més desposseïda de recursos. I tot plegat, en un marc polític d’intervenció sobre les institucions catalanes, a partir de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Un cop d’estat que desprotegeix els més pobres, ataca el finançament de les entitats del tercer sector i afebleix tot el sector cultural i educatiu. I en aquesta lògica d’intervenció, els pobles i les ciutats no poden defugir de la seva responsabilitat a primera línia de la ciutadania. Una ciutadania que veu com s’han retallat les seves llibertats i com s’han anul·lat lleis i propostes que els afecten directament. Per tot plegat el grup municipal de la Crida per Lleida-CUP creu que es fa més necessària que mai l’elaboració d’una proposta de pressupostos excepcionals:

- Uns pressupostos que recaptin directament els ingressos de l’aigua i del clavegueram, amb l’establiment d’una taxa pública i justa per al consum.

- Uns pressupostos que estalviïn amb la remunicipalització del servei de neteja viària i recollida de residus (la concessió caduca aquest 2018).

- Un pressupost que obeeixi als acords de Ple i a les Lleis del Parlament de Catalunya impugnades pels tribunals polítics de Madrid. Com ara la Llei contra la pobresa energètica, amb un Pla de xoc contra aquesta xacra social; la Llei de consultes, que pugui impulsar una consulta ciutadana sobre el model de gestió dels serveis públics; la Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones, per ampliar el servei d’acollida d’urgència per a dones en situació de violència masclista; la Llei de prohibició de grans superfícies fora de ciutats, que treballi cap al model de Parc Agrari per protegir la nostra horta i dur-la als mercats municipals, o la Llei d’emergència habitacional, que endegui un veritable parc d’habitatge públic.

Partim de la premissa que no hi ha una sola manera de gestionar i prioritzar els recursos: els pressupostos no són relacions numèriques, són eines polítiques. El PSC torna a aproximar-se al PP i Cs per pactar els comptes del 2018 –mentre que les propostes de l’esquerra es descarten per defecte–. El resultat no podia ser pitjor: uns pressupostos en clau electoralista, que continuen amb el que nosaltres anomenem Model Llotja, grans obres urbanístiques sense apostar per polítiques socials expansives i integrals. Res de nou en la legislatura del tripartit d’ordre.