L'atracció de l'avantguarda per Mesopotàmia

La Fundació Miró de Barcelona presenta la mostra Sumer i el paradigma modern, que recorda l’atracció de les arts primitives per artistes com Joan Miró. El Louvre va significar per aquestes generacions una inspiració constant i Miró tenia als seus tallers postals d’obres mesopotàmiques que li provocaven admiració. No sempre eren les sales perses, també les egípcies. Giacometti i Fenosa coincidien a trobar el cap d’Amenophis IV el millor de tot el que acollia aquell museu.

També Leandre Cristòfol s’estimava més Mesopòtamia, com Joan Miró. Jaume Magre va ser l’impulsor per dur Cristòfol a París. El 1951 va portar Monsieur Deffontaines, director de l’Institut Français de Barcelona, a l’estudi de Cristòfol, a qui coneixia d’ençà d’una exposició de l’any 1949, i el geògraf va quedar captivat pel caràcter de l’escultor, que va mostrar-li allò que en aquells moments realitzava, l’obra figurativa. D’ençà d’aquesta visita va procurar vincular-lo a l’Institut. L’any següent, el 1952, ja participava a l’exposició del Cercle Maillol de Barcelona, que li va permetre obtenir una beca per anar a París l’any 1953. Al jurat hi havia Joan Rebull i Josep Clarà, que valoraven l’escultura Testa rural per concedir-li el premi. La beca cobria un viatge a París i part d’Itàlia. La idea de París era un somni per a l’artista, ple de connotacions llegides només als llibres. S’instal·lava al carrer Rue des Plantes, núm. 15. Hi va romandre sis mesos. Va assabentar-se d’un viatge a Itàlia que costava 18.000 francs i en portava només 2.000 a la butxaca. Va decidir fer alguna escultura per intentar vendre-la.

París és per a ell els museus. Li faltaven hores per retornar al Louvre i veure l’escultura arcaica, mesopotàmica o grega, tot just amb un entrepà que li fa recordar el menjar entremig de tantes novetats. Malgrat tenir tiquets del restaurant universitari, sovint s’oblidava de menjar i passava el dia amb una barra de pa. Va aprimar-se tant que va recórrer a Oriol Anguera, que el presentà al doctor Witherman, que li recomanà repòs, sense visitar cap museu. A París va tenir també ocasió de conèixer l’art i els artistes més nous.

Res, però, com la Lleona ferida del Louvre, que va captivar-lo pel seu primitivisme i la seva expressivitat plena de simplicitat i vigor. En aquests mesos no va tenir, però, temps de pair el que hi veia. De Lleida estant tindria temps per rememorar-ho. No tornaria més a París fins molts anys després, aquesta vegada com a mestre de l’avantguarda, per exposar-hi les seves obres primerenques al Centre Georges Pompidou. Un salt en el temps, qualitatiu i notable. En tornar va tenir problemes a la frontera per entrar les gúbies d’esculpir, que els gendarmes varen requisar, amb disgust de l’escultor.