Si les obres poguessin triar...

Un dels punts forts de la defensa que pot fer possible el retorn de les obres procedents de Sixena adquirides per la Generalitat és el fet que aquest Monestir va ser declarat monument nacional els anys vint. Incomprensiblement han estès aquesta consideració de bé nacional a tot el contingut de mobles i estris que hi eren al seu interior, essent aquesta original i absurda consideració un punt fort judicial per fallar al seu favor.

Les religioses del monestir i el seu patrimoni mobiliari que inclou les peces ara reclamades van estar protegides durant la guerra civil a Lleida, les religioses van viure un cop acabada la guerra a l’ermita de Butsènit fins a l’any 1948 , no ho van fer a Osca, ni a Saragossa ni a cap altre lloc, aquell any quan el cenobi va reunir unes condiciones mínimes d’habitabilitat van tornar a Sixena. L’any 1970 van haver de tornar a marxar, elles i el seu patrimoni perquè el monestir no reunia condicions d’habitabilitat. Van anar a Valldoreix (Barcelona) i van deixar les obres avui reclamades en dipòsit al bisbat de Lleida; uns anys després la Generalitat les va comprar havent obtingut prèviament els preceptius permisos eclesiàstics

Cal recordar que després de l’incendi del 1936 no es procedí a restaurar el conjunt monàstic fins als inicis dels anys noranta del segle XX, quan ja feia uns vint anys (1970) que havien marxat les monges titulars del monestir, a causa de les males condicions i la seva avançada edat (marxen cinc religioses). Quant a la restauració i en relació als efectes de l’incendi del 1936 encara era visible, per exemple, a la sala capitular que no es cobrí fins al 1991 i no s’ha restaurat, emperò, fins molt recentment arran precisament del conflicte, a l’espera de dur-hi les pintures del MNAC. Els problemes d’humitat del monestir, malgrat aquestes intervencions més recents, es mantenen i, per tant, pel moment sembla que no hi ha garantia per a la bona conservació del patrimoni reclamat, i molt menys de les pintures.

Les autoritats aragoneses no devien considerar llavors els sepulcres, retaule i la resta de peces ara reclamades com a béns amb la qualificació de monument nacionals, ja que no van fer cap acció envers la seva conservació i fins i tot retenció . Va ser molts anys després, quan les van veure lluir per l’esforç i estimació d’altres, quan van decidir reclamar-les i utilitzar per pledejar l’ardit d’estendre a les obres reclamades la qualificació protectora de monument nacional que afectava els edificis, sorprenentment aquesta rocambolesca argumentació ha estat acceptada de moment per la justícia, als Jutjats d’Osca. Queden camins de recurs judicials però l’ardit continua: que es prenguin de pressa les obres del Museu de Lleida.

Ben segur que si les autoritats eclesiàstiques i civils de Catalunya, molt especialment la Generalitat, tant la de l’any 1936 com l’actual, no haguessin actuat una bona part o totes les obres estarien en mans privades i molt probablement molt lluny d’aquí.

Els que ara pretenen quedar-se amb les obres de Sixena han aprofitat la conjuntura política i la casualitat (pels que hi creguin en les coincidències) que ha fet coincidir en el temps que a l’empara de l’article 155 la màxima autoritat de la Conselleria de Cultura de la Generalitat sigui el ministre de Cultura d’Espanya amb la sentència de Audiència Provincial d’Osca emesa ara després de més de dos anys. Tot plegat. unes favorables coincidències per facilitar, al nostre entendre, l’espoli.

Evidentment la col·lecció al Museu de Lleida sense aquestes obres perdria una part de coherència, assegurem que les sinergies de la seva prèsencia en el Museu de Lleida no hi seran de cap manera a Sixena. Segons sembla, això no inquieta gens ni mica els que les volen sigui com sigui, potser les volen però no les estimen prou. Si del que es tracta és de gaudir-les en la seva màxima esplendor, tant pel continent que aporta el museu com pel context i acompanyament d’altres obres, segur que a Lleida les podrien gaudir millor. Solucions n’hi havia perquè sense discutir la propietat es podria haver arribat a acords de col·laboració. Des del punt de vista de la vinculació històrica de les persones i territori, les obres si de situessin a Sixena no estarien més prop de les persones i territoris als quals al llarg de la història han estat vinculades. Això sí, s’ajustarien a una divisió administrativa i eclesiàstica (aquesta darrera de fa només vint-i-dos anys): tindran prioritat unes ratlles al mapa i no uns naturals sentiments i vinculacions de les persones.

Volem ampliar el sentit de les darreres paraules, ja que en tot aquest afer no és aliena una persistent intenció de trencament d’una comunitat de veïnatge, història i fins i tot en molts llocs llengua comuna. L’estratègia permanent en tot aquest desori per part d’autoritats, periodistes i advocats aragonesos ha estat la generació d’una divisió política i fictícia, han excitat l’anticatalanisme i sembrat una divisió entre les persones per poder arribar a la divisió de la col·lecció, el tema no és nou, recordem no fa pas gaire el bateig del català a la franja com l’idioma Lapao. Si aquesta argumentació a algú li sembla exagerada que repassi la premsa de l’Heraldo i de l’Alto Aragón, a on les declaracions d’advocats, periodistes i polítics han anat molt més enllà del raonable.