Dignitat, esperança, transversalitat i diàleg

Són unes eleccions excepcionals. Són excepcionals perquè les convoca qui no les hauria de convocar, el Gobierno de España a través de la lliure interpretació de l’article 155, i perquè tenim candidats a l’exili i a la presó. Les eleccions al Parlament les convoca el President de la Generalitat que l’ha escollit, el qual representa la sobirania dels ciutadans de Catalunya. No fer-ho per la via que toca és reconèixer qui mana. És humiliar la ciutadania de Catalunya, tenint en compte que humiliar vol dir treure la dignitat que ens iguala. La dignitat ens fa iguals, mentre que el poder autoritari el que fa és subordinar-nos. L’aplicació del 155 per convocar eleccions treu la sobirania dels catalans i catalanes i l’hi reconeix al Gobierno. Ens menysté com a ciutadans de primera. La restitució del President de la Generalitat té la força de mantenir la sobirania en els ciutadans de Catalunya. Qui posa i treu el President de la Generalitat som nosaltres. Per això el repte democràtic de les urnes no ens espanta i l’agafem com a una oportunitat més d’expressió de la voluntat de llibertat.

La humiliació és el mitjà pel qual s’exerceix el poder que no té suficient autoritat, i que per tant cau en l’autoritarisme. Aquest és un dels molts problemes que conformen el conflicte polític actual entre Catalunya i l’estat espanyol. Per cultura i mentalitat política, aquest autoritarisme està fondament arrelat en el funcionament de l’estat. És la vella política de vèncer sense necessitat de convèncer, d’imposar una legalitat sense necessitat de legitimitat. L’abrandada legalitat a què es fa referència des de molts mitjans hauria d’anar acompanyada de legitimitat (assumpció subjectiva, convenciment), cosa que no passa en molts (possiblement majoria) dels catalans i catalanes. La humiliació, llavors, va de la mà de la repressió. Exemple manifest d’això és l’aplicació del 155 per emportar-se les obres d’art del Monestir de Sixena que estan legalment al Museu de Lleida, usant la força (legalitzada), si cal. Els lleidatans i lleidatanes, i per extensió els catalans i catalanes, estem indefensos i humiliats. La por i l’amenaça són els altres mitjans que usa l’estat espanyol per afrontar el conflicte polític. Així ens recorden que només si el resultat que surt de les urnes satisfà la voluntat de l’estat es permetrà aixecar el 155, i tot aquell que ho discuteixi tindrà com a resposta la via penal.

Davant d’aquest escenari, des de Junts per Catalunya proposem dignitat enfront la humiliació i la repressió i esperança davant la por. Ambdues, la dignitat i l’esperança, proposades des de la transversalitat i el diàleg. La dignitat s’ha de posar de manifest guanyant les eleccions i restituint el President de la Generalitat. Aquesta restitució és el símbol màxim que el 155 no ens ha doblegat en la voluntat. Posar des de les urnes qualsevol altre President és reconèixer que el 155 ha triomfat. La dignitat s’expressa essent una majoria que es reconeix com a subjecte polític amb sobirania i per tant no sotmès a un poder aliè. Sobirania no per fer el que es vulgui, sinó per aplicar les polítiques que beneficiïn el conjunt de ciutadans de Catalunya, i la resta de la humanitat. D’altra banda, davant la por proposem l’esperança de llibertat política, de progrés econòmic, de justícia social i d’exemplaritat. Aquestes esperances poden veure’s com a enlairades. Justament perquè són enlairades ens permeten fer camí vencent les pors que ens puguin bloquejar i aturar. Pors que poden néixer del nostre interior davant la possibilitat de perdre certes comoditats, però que principalment ens les provoquen des de fora amb l’ús de la porra i la pena d’una sentència judicial.

Per acabar, la dignitat i l’esperança no són patrimoni d’una opció ideològica sinó que són transversals i tenen el seu motor en la diversitat de pensaments. Diversitat i transversalitat, de pensament i territorial, que recull una llista com la de Junts per Catalunya. Des d’aquesta pluralitat es busca oferir diàleg i encarar políticament un conflicte que avui només se’l tracta penalment i amb repressió. El conflicte en essència és el del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. La resposta per part de l’estat espanyol a aquest reconeixement s’ha debatut entre l’ús de la força (no cal anar gaire lluny, l’1 d’Octubre) i la judicialització. Només des del diàleg hi pot haver acord polític. Aquest diàleg, però, es farà des de posicions de sortida. La posició del Gobierno de España té la força del monopoli de la violència que li dóna ser estat. La força política dels catalans i catalanes és la que ens ha de donar les urnes. Per això és fonamental i imprescindible guanyar aquestes eleccions i no ser esborrats com a nació, sinó al contrari, afirmar-nos com a tal davant els ulls d’Europa i el món.