Felip Solé i Olivé: la seva empremta

Josep Varela des de fa anys rescata figures de la història contemporània de Lleida, plenes de rellevància política, social, econòmica i artística. Els resultats d’una tal tasca formen ja un gruix considerable de volums. Els protagonistes dels llibres del professor Varela corresponen en bona part al segle XX; segle dramàtic per a la història de Catalunya i tràgic en molts caires per a la particular de Lleida

El personatge que recentment ens ha servit Varela té molt a veure amb Lleida ciutat i amb el tenaç desenvolupament de la Pedagogia a la Catalunya del segle XX: Felip Solé i Olivé, pedagogia i tenacitat al servei d’un país (Pagès ed., Lleida, 2017). És una obra molt documentada, retrat d’un eminent pedagog, ciutadà actiu amb càrrecs de responsabilitat cultural social i política. Nascut a Barcelona, a Hostafrancs, el 1880, estudià per lliure, car li calia guanyar un jornal, fins a tenir el títol de mestre. Ja de jove organitzà una revista a Hostafrancs, i casualment pogué conèixer Mossèn Jacint Verdaguer. El 1901 cofunda l’Orfeó de Sants; el 1905 es fa informador de Mossèn Antoni Maria Alcover per al gran diccionari de la llengua catalana, que fou sempre servida pel nostre personatge, fent parella amb un altre gran catalanista lleidatà, Enric Arderiu, arxiver. Diverses places de mestre se succeeixen, entra en contacte amb Joan Bardina i el moviment d’escola catalana de principis de segle. Arribat a Lleida el 1911, es fa càrrec del butlletí pedagògic El Magisterio Leridano. Com a director de la Normal crearà les classes de català per a mestres i serà incansable en les Trobades Pedagògiques, converses, cursets, conferències. Sempre té cura especial de les escoles lleidatanes, i una ferma amistat amb Frederic Godàs, del Liceo Escolar. El 1918 participa en el II Congrés Universitari Català, junt amb noms del prestigi d’Eugeni d’Ors, August Pi i Sunyer o Josep Maria Bastista i Roca.

Del 1919 fins al 1936 serà l’organitzador dels Jocs Florals de Lleida i entra en contacte amb Joaquim Ruyra i Pompeu Fabra. Els Pomells de Joventut, del 1920, creats per Josep Maria Folch i Torres, foren un altre dels moviments que fomentà Solé i Olivé, home de dretes, catòlic i afecte a la Lliga de Cambó. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou destituït del seu lloc a la Normal; fidel a la llengua catalana col·laborà a Vida Lleidatana. Varela relata també les lluites de caràcter ideològic dins els claustre de Magisteri, entre catòlics i laics. El Centre Excursionista de Lleida, del qual fou president, publicà diversos treballs seus de geografia comarcal, i col·laborà també en l’Album Meravella. Una vida molt activa.

Desaparegut Primo de Rivera és restituït al càrrec de director de la Normal. Arribada la República el 1931 es presentà amb la candidatura de dretes a les municipals, sense obtenir plaça de regidor. Després fou destituït del càrrec de director de la Normal; primer el n’havia tret un militar dretà, ara el fan fora els republicans. Deixant el món municipal Solé entrà, amb la vocació geogràfica de sempre, a la comissió de la Divisió Territorial (que no fou aprovada per la Generalitat fins al 1936). El 1934 tornà a dirigir la Normal, però el 1936 hagué de fugir cap a terres vigatanes i amagar-se dels revolucionaris que l’haurien eliminat per ser dretà i catòlic! Retorna a Lleida el 1939, i pateix una altra decepció, perquè, en tant que republicà i catalanista li toca passar el procés de depuració. És rehabilitat provisionalment i reingressa a Magisteri, on fa classes de Pedagogia. Però està decebut. Entra en contacte amb el CSIC: el 1940 Porcioles ideava crear un institut científic a Lleida i el 1942 es fa realitat l’“Instituto de Estudios Ilerdenses”. Solé n’és membre fundador.

El 1945 es trasllada definitivament a Barcelona. Volia fer una història dels regadius de l’Urgell, que no arribà a redactar. El 1947 moria d’un infart. Diu Varela: “Morí treballant”. Treballant com tantes altres persones que han posat maó rere maó per bastir el nostre edifici cultural.