Antonieta Aguiló

Ja no veurem passejar pel passeig de Ronda l’Antonieta Aguiló. Fràgil, menuda, tenia una consciència pròpia molt elevada de la seva condició d’escultora. Autora de poques obres, però de grans dimensions, li agradava explicar-les amb detalls, fins a fer comprensible tota l’energia que hi posava. La darrera, el Crist Ressuscitat de la parròquia de Nostra Senyora del Pilar, de Lleida, del 1997, instal·lada a l’edifici projectat pels arquitectes Antoni Sas i Guillem Sáez. Una obra definitiva i esquemàtica. Una figura de ferro que mostra un Crist essencial, on l’artista sublimava l’absència de detalls a favor d’una intensa espiritualitat accentuada per l’espai buit entre la figura del cos i la creu.

Antonieta Aguiló va ser una de les escasses escultores de la seva generació. Atreta per l’abstracció, va interessar-se per l’elaboració de composicions amb materials que manipulava, principalment de ferro. La seva obra de caràcter religiós està representada per un Crist de la parròquia de Sant Jaume, una altra figura de Crist d’un metre d’alçada i de fusta de la parròquia de la Sagrada Família i aquest darrer Crist que simbolitza l’esperit de l’església moderna, representat com un model humà que ens adreça vers una meditació moral més propera a l’ideal que no a la crueltat del sacrifici. No hi ha mostres de ferides ni de sang; la imatge, nítida i frontal, juntament amb la subtilesa espacial en què està suspesa, apareix com tot un símbol d’eternitat.

La seva obra abstracta i monumental està vinculada també a Lleida. L’any 1983 la Paeria va iniciar amb ella un cicle d’escultures al carrer, que va donar com a resultat la instal·lació de l’Escultura Auditiva de la plaça Sanahuja. Els altres escultors triats varen ser Cristòfol, Abad Gil i Josep Viladomat, amb el seu monument a Pau Casals. L’obra auditiva d’Antonieta Aguiló està composta per quatre tubs verticals, un dels quals connecta amb l’aigua del Noguerola i fa que l’obra tingui una sonoritat.

Lleidatana d’origen, va formar-se de manera autodidacta i en lloc de triar pel modelatge va manipular materials durs, com el ferro i el ciment. Aquell any 1983, Jaume Magre va acompanyar la instal·lació de la gran escultura tubular amb una mostra retrospectiva a la Paeria, amb algunes de les seves escultures característiques, com La força de la unió, Atzar, Superació, Ritme i volum, Moment flector, Compensació de línies o Ritme i agressió. Va iniciar-se en el terreny expositiu l’any 1968, amb una mostra a la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Va exposar després a l’Ateneu Barcelones i a la Sala Jaimes, i va fer monuments al·legòrics, com el de Fraga, o el mural de 12 metres del Banc Mercantil de Lleida. Una de les seves obres més complexes és Metamorfosi del moment flector, a les oficines de Prefabricats Pujol, on va fer un assaig entre abstracció i tecnologia.

Possiblement la més visible per als lleidatans sigui l’Exaltació del Treball, a l’empresa Aguiló-Pujol del barri de Magraners, datada el 1990 i que il·lustra la capacitat mental per fer projectes de grans dimensions d’aquesta dona, delicada, que entenia l’escultura com un procés mental i no exclusivament físic.