Victòria a les portes de Nadal

Un article publicat en aquestes dates, en altres circumstàncies, seria pràcticament obligatori que fos una felicitació de Nadal a tots els lleidatans que teniu la paciència de llegir-me cada quinze dies. Les Festes ja són aquí i aquests són dies per expressar-nos bons desigs els uns als altres, per fer balanç de l’any que queda enrere i per enumerar propòsits per al que es a les portes. No deixaré de fer-ho, però permeteu-me que enguany ho faci compaginant aquesta sincera voluntat de compartir amb vosaltres l’alegria del Nadal i del retrobament familiar, amb una altre motiu de goig col·lectiu, derivat de les eleccions d’aquest passat dijous. Hem guanyat.

Els que vam votar l’1 d’octubre sota l’amenaça de la violència totalitària no ens hem deixat passar per sobre. Els que hem estat objecte de la repressió del 155 hem respost democràticament dient que volem recuperar el nostre Govern legítim. Els que tenim amics a la presó i a l’exili hem dit que volem llibertat i democràcia. El triomf de l’independentisme en aquests comicis és tan gran com estèril haurà estat la victòria efímera de Ciutadans. És cert que han obtingut un gran resultat i que cal felicitar-los, però també ho és que cal despertar-los de l’embriaguesa de la seva festa taronja per dir-los –com ja va fer Albiol la mateixa nit electoral– que el seu lloc continuarà sent l’oposició. Aquestes eleccions han trencat uns quants tòpics que alguns consideraven veritats absolutes del nostre panorama polític. Segurament, el més important d’aquests mantres que ja no es podrà utilitzar més és el de la “Catalunya silenciada” associat a allò de “a més participació, pitjors resultats pels independentistes”. Doncs ja ho veuen, amb un 81 per cent de participació, majoria absoluta independentista i victòria en vots i en escons sobre el bloc del 155. Amb tot, la victòria de Ciutadans al conjunt de Catalunya i a tres de les quatre capitals catalanes –inclosa Lleida– ens ha deixat un cert regust amarg, que ens hauríem pogut estalviar amb la llista unitària que proposava el president Puigdemont. Però ja està fet i no cal fer-hi més tombs.

El que també és un fet és que dins de la victòria independentista hi ha una segona victòria no menys important, la del nostre president legítim, que des de l’exili ha aconseguit capgirar tots els pronòstics i liderar el triomf de la nostra dignitat col·lectiva. Els vots han de restituir allò que van voler enderrocar amb un cop d’estat disfressat d’article constitucional. Una altra lectura que cal fer d’aquestes eleccions, a banda de la trompada històrica del PP o el pobre resultat de Miquel Iceta i la seva llista Frankenstein, és en clau de la ciutat de Lleida. Per primera vegada la suma del vot independentista supera la frontera del 50% i, també aquí, Junts per Catalunya ha estat la força que ha liderat aquest triomf. Un èxit que contrasta poderosament amb els resultats del PSC d’Àngel Ros. Els seus votants han quedat reduïts a 8.880, el 12,3%. La resta no li han perdonat ni la tolerància amb la violència de l’1 d’octubre, ni el seu suport al 155, ni les llàgrimes de cocodril per la pèrdua de les obres de Sixena del Museu de Lleida. El dia abans de les eleccions ho deia en l’esmorzar de Nadal amb els periodistes: aquest ha estat l’any del divorci definitiu de la ciutadania de Lleida amb el seu alcalde. L’escrutini del 21-D confirma aquest diagnòstic. Senyor Ros, aquest Nadal, carbó. El poble ha tornat a parlar. Amb una veu més potent que mai fruit d’una participació que no permet qüestionar la legitimitat del resultat. Ara és l’hora de la Política en majúscules, que ha de començar amb l’alliberament immediat dels presos polítics, que ha de continuar amb la retirada de les causes judicials obertes que permetin el retorn dels exiliats, i que ha de culminar en una taula de diàleg. Mariano Rajoy ha d’entendre que el camí que ha transitat fins ara ha estat, particularment per a ell, un estrepitós fracàs.

Que passeu unes bones festes en companyia de les vostres famílies i que el 2018 es facin possibles els nostres somnis. I, si us plau, no oblideu durant aquests dies l’ignominiós Nadal que hauran de passar entre reixes el Jordi Sànchez, el Jordi Cuixart, l’Oriol Junqueras i el Joaquim Forn.