Uber, Deliveroo, Airbnb, Nubelo…

Fa pocs dies, la Inspecció de Treball de València va concloure que els treballadors i treballadores de Deliveroo (plataforma d’entrega de menjar ràpid) no són autònoms, sinó que són treballadors i treballadores assalariats. En els seus contractes, l’empresa els atribuïa la qualificació de treballadors per compte aliè i aquesta sentència el que fa és deixar clar que la relació civil que l’empresa pretén crear amaga una relació laboral. Són falsos autònoms!

També fa pocs dies el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha assenyalat que Uber no pot ser tractat com un servei tecnològic que connecta conductors i viatgers, sinó que el centre del negoci és el transport i, per tant, s’ha de regular segons el conveni del sector.

Crec que com a treballadors i treballadores ens hem d’alegrar d’aquesta sentència que no deixa de ser un petit avenç. És clar que quan una persona presta serveis a una empresa i no ho fa en el seu nom, ho està fent per a una marca i, per tant, hi ha dependència, perquè a més ho ha de fer sota les normes i de la manera que vol l’empresa.

La prestació de serveis a través de plataformes virtuals dóna lloc a un nou capitalisme que representa reptes molt importants en el mercat de treball. Aquest nou capitalisme rau de l’economia col·laborativa, que permet posar al mercat béns propis que no utilitzem o que són infrautilitzats i converteix els mateixos particulars en empresaris. Però, què passa quan aquests béns són persones? Les persones es poden considerar infrautilitzades? Aquests petits empresaris han de cotitzar al règim especial d’autònoms?

Per respondre aquesta pregunta és necessari conèixer el funcionament real de plataformes com Deliveroo, Uber, Airbnb, Nubelo…

Totes aquestes plataformes ofereixen un servei que pot ser general, és a dir, qualsevol servei, o específic i que aquest servei es pot donar en línia com Nubelo o físicament com és el cas d’Uber.

Totes aquestes plataformes subhasten mundialment el valor del treball. Que un repartidor o repartidora de Seur tingui uns drets laborals regulats pel seu sector i un altre treballador o treballadora que treballi per Deliveroo ho faci per 1,25 euros l’hora, sense conveni de sector i sense drets laborals en què basar-se, converteix el món del treball i el nostre model productiu en un model proper al que existia en el segle XIX.

El salari mitjà dels treballadors i treballadores d’aquestes plataformes és d’1,25 euros. Estem permetent que la precarització laboral arribi a uns nivells inacceptables. Estem permetent que la nostra gent jove no sàpiga el que és la seguretat en el treball. Estem permetent que la precarització laboral sigui la normalització del mercat del treball. Estem permetent que la qualitat de l’ocupació sigui un fantasma del passat, i estem permetent que somiar amb un futur per poder organitzar la nostra vida sigui una quimera.

És el nou esclavatge del segle XXI: uns pocs de molt rics i molts de molt pobres. Al segle XIX existia un món sense el dret al treball, l’amo de la fàbrica deia: avui treballaràs tu, tu i tu, la resta, no. Això, ara, torna a passar. En aquestes plataformes no hi ha cap procés de selecció, no hi ha formació, no tenen supervisor, però, els poden acomiadar? Sí. El supervisor és la reputació en línia. El control en línia és màxim, el control és més gran que el que es pugui fer en qualsevol empresa tradicional.

La flexibilitat de la qual tant es vanaglorien aquestes noves empreses existeix, clar que sí, però no la tenen els treballadors i les treballadores, ja que han d’estar les 24 hores disponibles, la flexibilitat la tenen les empreses que poden donar un servei les 24 hores.

Per tant, sentències com les d’Uber i Deliveroo fan que vegem una petita llum en la lluita per la dignificació del món del treball en aquesta societat del segle XXI.