El joc curiós de mirar enrere

Ja han passat les Festes i ens trobem enfilant la rutina d’un nou any: el flamant 2018.

Volem el millor per tots els dies que ens esperen, però això ho sabrem quan es faci el balanç habitual prop del dia 31 de desembre.

El passat, tot i que no l’haguem viscut, té l’avantatge de saber que és cert, però el futur sempre és incert... Per tant, proposo de fer un cop d’ull a les efemèrides destacades que es commemoraran al llarg dels propers mesos.

El 17 de juliol farà cent anys de l’afusellament del tsar Nicolau II i la seva família, inclosa la famosa Anastàsia. També l’11 de novembre recordarem el segle del final de la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra que havia de ser la darrera de les guerres...

Celebrarem el centenari del naixement de persones recordades com el filòsof Raimon Panikkar i de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany.

El 3 d’abril serà el vuitantè aniversari de l’arribada de les tropes de Franco a Lleida i de l’establiment durant nou mesos del front al llarg del Noguera Pallaresa, del Segre i del tram final de l’Ebre amb la cèlebre batalla que durà 115 dies; tanmateix serà temps de recordar els altres durs combats pel Merengue de Camarasa, Balaguer, la Baronia, Vilanova de la Barca, el Baladredo, Sant Corneli, Seròs...

A les portes del Nadal, el 10 de desembre, rememorarem el joiós setantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, els quals malauradament són força menystinguts en molts llocs del planeta.

Farà 50 anyets del mític maig del 68, amb el darrer concert dels Setze Jutges i on estrenaren cançons com L’home dibuixat de Jaume Sisa, Noia de porcellana de Pau Riba, Què volen aquesta gent de Maria del Mar Bonet i L’Estaca de Lluís Llach, algunes esdevingudes ben emblemàtiques i cantades fa poc no precisament per melangia...

A la Seu Vella: Tot i que el reconeixement al Patrimoni Mundial per al conjunt monumental del Turó de la Seu Vella haurà d’esperar com a mínim al 2020 per a que arribi a ser una realitat, segons explicà fa pocs dies el prestigiós especialista patrimonial Joan Reguant, cal reconèixer que tot i no ser fàcil està més a prop amb la revisió que es farà enguany de la documentació presentada.

Tanmateix el somni que el 2018 fora el de la declaració formal per la UNESCO haurà d’esperar i per tant ens haurem de conformar amb celebrar que el 12 de juny del 1918 el Ministro de Instrucción Pública y Bellas Artes, Santiago Alba Bonifaz, comunicava la Real Orden sobre la Catedral Vieja de Lérida per la qual el rei Alfonso XIII “ha tenido a bien resolver que sea declarada dicha Catedral vieja Monumento Nacional, quedado bajo la salvaguardia del Estado y la inmediata vigilancia y custodia de la Comisión Provincial de Monumentos de Lérida”. Farà un segle de la tasca incansable feta llavors per la societat de Lleida, en bona mesura liderada per Manuel Herrera i Ges, però probablement el que més va sorprendre d’aquella màxima declaració patrimonial a nivell estatal fou que afectava un magnífic conjunt catedralici d’època medieval que era emprat com a caserna militar.

Precisament els soldats eren a la Seu Vella des del 1707 i romandran fins al 1948. Els darrers trenta anys en un quarter declarat Monument Històric i per tant el proper 19 d’abril podrem commemorar “la entrega que el Ministerio del Ejército hace de la Catedral Vieja de Lérida al de Educación Nacional” és a dir l’inici de la progressiva marxa a Gardeny de l’exèrcit alliberant a tot el conjunt monumental d’aquell ús inapropiat. Curiosament també farà vint anys el proper 7 d’octubre de la compra per 2.713 milions de pessetes per part de la Paeria de la gran caserna que emplenà el segon gran tossal de Lleida per donar cabuda fins a 3.000 soldats durant gairebé cinquanta anys.

Probablement el proper 1 d’abril serà força especial ja que recordarem que un mateix dia de fa sis-cents anys, d’un llunyà 1418, el mestre campaner Joan Adam va fondre una gran campana horària per al rellotge de la catedral de Lleida. Fou pagada per la Paeria i pel Capítol i batejada amb el nom de Silvestra; fa dos metres de diàmetre, 148 cm d’alçada i pesa prop de 7.000 quilos, és per tant una gran campana que cada seixanta minuts ha tocat i toca les hores, marcant l’imparable pas del temps per a tots els lleidatans, amb el convenciment que les efemèrides, tant les fascinants com les desagradables, que es puguin dir en el futur d’aquest any recent estrenat figuraran en els llibres d’Història.

Carpe diem!