Quan el mitjà és el missatge

Hi ha polítics, intel·lectuals i professionals de l’opinió que es troben exactament on eren 30 anys enrere. Entrampats en les velles tesis de Solé Tura sobre la nació i l’Estat (polvoritzades una rere l’altra per Josep Termes, per cert), són incapaços de girar full a un passat i acceptar els canvis estructurals i mentals produïts en la societat catalana dels últims deu anys. El problema de no reconèixer que els postulats que defenses sobreviuen només en el pur anacronisme d’algunes ments fa que, a falta de recursos retòrics, mantinguis viva, dins l’esfera comunicativa, la flama d’una visceralitat emocional absolutament desbocada. Aquesta propensió a l’exclamació emfàtica que s’amaga darrere la crítica descarnada al president Artur Mas és la mateixa actitud que porta a acusar l’independentisme de despertar el feixisme i la voluntat de convertir les víctimes (del procés d’independència) en culpables i els sacrificis (empresonaments i exilis), en justos i necessaris. Encara més, dir que Artur Mas és qui comença un camí sense rumb cap a la independència per acabar enviant la societat catalana a un lloc sense retorn és, senzillament, faltar a la veritat, menystenir la voluntat del poble de Catalunya i abonar-se, com fan els mitjans de la caverna mediàtica espanyola, al reialme del “tot s’hi val”. El pas a l’independentisme del president Artur Mas i l’acompanyament del seu electorat i les bases del seu partit cap a posicions irrenunciablement independentistes és el que fa mal als seus opositors declarats; però, encara més, entre aquells opinants que es creuen que “el mitjà es el missatge” (perquè ells són la notícia, no pas el fet que s’hi relata) des d’elevades imparcialitats ideològiques, quan tothom sap que la “imparcialitat” no és altra cosa que l’arma encoberta de la parcialitat. Els mitjans de comunicació i Internet són espais de llibertat irrenunciables, certament; però molts dels que des d’una falsa ponderació professional i ideològica hi pontifiquen, evidencien, ni més ni menys, la sorprenent i imaginativa varietat de formes que pot adoptar l’espanyolisme més recalcitrant. El periodista Miquel dels Sants Oliver, el 1905, feia una lloança a l’escriptora Caterina Albert perquè no s’havia guanyat el prestigi d’escriptora a les tertúlies, com feia tothom, sinó escrivint bones obres literàries. Doncs aquí estem, un segle després, amb La Peixera que Juan Cal ha dedicat al President Mas.