Fruita d’os, un 2017 per tenir en compte

Desembre 2017, mes de balanços, comptabilitats, despeses, vendes, diferència: resultats bons, menys bons o dolents. Presa de decisions.

Com a pagesos productors de fruita, empreses familiars, fem aquest recorregut per decidir i planificar una nova campanya. Arriben les resultes de préssec, nectarina, paraguaià recol·lectats el mes de juny a octubre que vàrem dur a les Centrals. Des de la recol·lecció de les primeres varietats Big Bang, Ufo 4 s’intuïa que els preus serien inferiors al 2016, per la bona producció prevista als països mediterranis; Espanya encapçalava amb una previsió de 1.500.000 tones superant Itàlia, i Catalunya 400.000 tones que en campanya es van superar àmpliament. S’invocava el bon temps perquè estimulés el consum davant d’una sobreproducció; confiar amb el temps evidencia la desconfiança en nosaltres mateixos. Superat el mes de juny i a mitjans de juliol s’esgoten els palots de plàstic, símptoma que les cambres estan plenes, els estocs van acumulant-se i es demana plans de retirada a unes Administracions de vacances, llunyanes de la problemàtica que es mastega. Reunions, plataformes, cops a l’aire i fruita al terra.

Les resultes i preus comencen a surar a mig desembre; parlen per si sols davant d’uns costos de campanya de 0,35 a 0,40 €/kg pel coneixement del consumidor que paga entre 1,5 a 2,5 €/kg. Donarem preus mitjans de varietats de préssec, nectarina i paraguaià del 2017 comparats als de l’any 2016 percebuts pel pagès de Lleida i Baix Cinca, que en conjunt donaran una mitjana entre 0,16 i 0,25 €/kg (vegeu quadre 1). Les diferències en negatiu representen menys ingressos per qualitats similars entre el 2017 i el 2016, cal afegir l’augment de cost en la producció que és d’un 3 a un 5%. A les resultes liquidades a més del preu mitjà per la fruita que ha creuat la porta de la Central: Cooperativa, SAT o particulars figuren els escandalls i preus per calibres o mides i les destries per defectes (macadures, rascadures, maduresa) que es valoren a preu zero.

Tornant a les varietats anteriors, recollim dades de preus mitjans per categories de tres Centrals per partides de producció de 70 a 100 tones de diferents productors (vegeu quadre 2). Es fa palès que el millor preu correspon als calibres més grossos AAA, AA i A, baixant a preus clarament per sota del cost per calibres B i C. Com a productors la pregunta que ens fem és: cal produir i entrar aquests calibres a les Centrals?

Cal augmentar el volum d’oferta amb fruita de calibres petits, que tota la cadena comercialitzadora en treu profit, i que fa competència a la de millor qualitat, i amb la qual cobrim la meitat de la despesa com a productors? Altres característiques o paràmetres entren en joc per definir el preu: color, fermesa, dolçor, graus Brix, maduresa, etc. Paràmetres que cal estimular, que milloren l’aspecte i sobretot la qualitat gustativa que tant estimula el consum intern, que està en mínims en un país primer productor d’Europa amb un consum inferior als 4 kg per persona davant dels més de 20 kg de Grècia i Itàlia. A l’apartat de destriament per defectes, maduresa... el volum i percentatge sobre el producte entrat a Central va en augment any rere any. La sobreoferta augmenta les exigències de compra; de forma mecànica o manual el rebuig és cada cop més important i assoleix entre un 10 i un 25% que es valorarà a 0 euros. No acaba aquí la incidència sobre el preu mitjà final, per quan s’està iniciant penalitzar el productor amb un cobrament sobre el rebuig, donat que no origina benefici per a la Central i ocasiona una despesa del seu maneig. Cal replantejar el sistema productiu: quantitat o qualitat. És ben clar que la quantitat i sobreproducció situen en mans dels grans distribuïdors exigències i pressió en preus baixos de conveniència i marquen els pagaments a resultes, de tal manera que ens han convertit en integradors, amb el diferencial que els productors hem de finançar totes les inversions i despeses assumint tots els riscs, lliurant bones qualitats i a canvi rebent les deixalles. La problemàtica no és accidental, ha esdevingut estructural. Si comparem preus de l’any 2013 al 2017, la devaluació per varietats ha estat una constant acumulant d’un 25 a un 60%, com per exemple: paraguaià viu passa d’una mitjana de 0,50 €/kg a 0,30 €/kg, una Big Top de 0,40 €/kg a 0,25 €/kg, un préssec Patty de 0,64 €/kg a 0,24 €/kg, que en conjunt suposa una mitjana de 0,50 €/kg a 0,22 €/kg. La situació és extremadament crítica, són nombrosos els productors que hem invertit, arrancant, renovant i pagant per varietats que s’han reempeltat als tres o quatre anys; assolint produccions més quantioses i millors per compensar almenys el preu unitari, pensant que la quantitat ens salvaria, i el que ha passat és que estem hipotecats fins al coll sense perspectives de salvament. Si no es reacciona ràpid el 2017 pot tenir continuïtat en el 2018. Part de la solució rau a regular la producció millorant qualitat que estimuli el consum tant a l’interior com a l’exterior, equilibrant l’única llei de mercat rendible per la producció: l’oferta envers la demanda.