Giuseppe Tomasi di Lampedusa

En mig d’aquests dies de Festa que hem passat, un dia vaig perdre una estona en una llibreria buscant i remenant intentant trobar un llibre adient per obsequiar a persones estimades, cosa que sempre requereix una certa dosi de reflexió i de dubtes que mai s’esvaeixen del tot.

Mentre estava en aquesta recerca, els ulls es van fixar en un llibre no gaire voluminós que porta per títol “Viaje per Europa. Correspondencia (1925-1930), de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que agrupa la correspondència mantinguda per l’autor sicilià amb els seus cosins Casimiro (pintor, aficionat a l’esoterisme) i Lucio (poeta) Piccolo de Calanovela, resident en una casa-palau, avui convertida en museu, de Capo d’Orlando, un poble del nord de l’illa de Sicília.

Tots sabem que Tomasi di Lampedusa només ens ha deixat escrita una novel·la, El Gattopardo, de 1957, que no va poder veure publicada en vida, però d’un èxit fulgurant, fins al punt que, pocs anys després, el 1963, passava al cinema esdevenint un clàssic imprescindible per a cinèfils i no cinèfils.

Aquest llibret, que recull part de la correspondència dels viatges de Tomasi di Lampedusa per Europa entre el 1925 i el 1930, ens transmet la imatge d’una burgesia que ja no existeix, i d’una manera de fer que és història. La primera cosa que avui sorprèn és veure un home que, sense cap altra pretensió que la de conèixer món, viatja per Europa amb un bagul carregat de roba i de llibres, anant d’un hotel a un altre, i fent-se trametre la correspondència des d’una ciutat a l’altra, mentre ell es desplaça amb ferrocarril.

Lampedusa no és pas un turista com els d’avui, que va d’aquí cap allà sense saber res del territori que transita, sinó un viatger que, prèviament, s’ha assabentat de les peculiaritats del país, que parla anglès i francès amb facilitat, que es relaciona amb la gent. És un gran observador que es fixa amb els detalls de l’organització social, i compara amb el que és propi del seu país i de la seva ciutat, Palerm.

No s’està de lloar la vida de relació dels clubs privats anglesos, ni els esmorzars que ofereixen els hotels a base de torrades, llet, ous ferrats i pernil de York.

Explica que en un hotel de Stratford upon Avon, la ciutat on va néixer Shakespeare, no tenen pas les habitacions numerades, com és habitual, sinó cada una porta el nom d’un dels diferents personatges que apareixen a les obres de l’escriptor anglès.

Llegint la correspondència, podem seguir fil per randa les diverses gestions que, com a comissionat dels cosins, desenvolupa visitant diferents museus i col·leccionistes intentant vendre un joc de porcellana de Sèvres, del qual només té unes fotografies. Són molt interessants les opinions que donen els interlocutors sobre les males pràctiques dels antiquaris inflant les valoracions dels objectes per així obtenir una quantitat superior en els seus honoraris d’intermediació (més o menys com acostuma a passar ara).

Signa les cartes identificant-se a si mateix com El Monstre, al qual alguna vegada hi afegeix cognom, referits a la ciutat on es troba, i mostra una gran complicitat amb els cosins que viuen a Sicília.

És un llibre que val la pena llegir, i que ajuda a entendre els personatges i la història que després explica en El Gattopardo.

Jo em quedo amb la personalitat que traspua l’autor de les cartes, un home obert, casat amb una princesa del nord d’Europa, que no ha volgut quedar-se tancat i aïllat en la seva Sicília natal, i que ha volgut conèixer altres mons, i aprendre d’altres societats, mentre els seus cosins romanen a Cap d’Orlando, alimentant cadascú les seves dèries i donant voltes en un cercle sense sortida.

Des d’aquí, el meu agraïment als editors, que ens han portat aquesta alenada d’aire fresc.