Ètica i estètica: Miró/Artigas

La Galeria Mayoral de Barcelona presenta una mostra sobre els treballs de ceràmica que Joan Miró i Josep Llorens Artigas varen fer individualment i de manera compartida, extensibles en alguns projectes al fill d’aquest, Joan Gardy Artigas.

Amb obres provinents de diverses col·leccions, seleccionades per Robert Lubar, la mostra és una petita joia de museu, i ens remet a una de les cotes més elevades que la ceràmica ha assolit al segle XX, depassant les formes artesanals de gerros i plats per arribar a graus de pintura escultòrica o matèria informe pintada. Demostra la curiositat constant de Miró pels materials i la grandiositat a què Llorens Artigas va dur la ceràmica amb una recerca constant de simplicitat i puresa.

L’any 1942 Joan Miró visità a la Galeria Argos de Barcelona una exposició de Josep Llorens Artigas, a qui coneixia des de la primera joventut, després de coincidir-hi a l’Escola de Francesc Galí. Les ceràmiques exposades van despertar-li una gran curiositat, i amb la confiança que confereix l’amistat va proposar-li desenvolupar un projecte comú en col·laboració.

Llorens Artigas comptava aleshores amb una trajectòria a la qual al coneixement de la ceràmica sumava un contacte privilegiat amb la contemporaneïtat. L’any 1917 ja havia viatjat a París, on s’instal·là sis anys més tard, i hi inicià una primera col·laboració amb Raoul Dufy, i després del 1933, amb Albert Marquet. Llorens Artigas no es limitava a posar el suport, sinó a adaptar colors i dibuixos als volums, i a experimentar amb colors i textures tot seguint mètodes tradicionals d’una riquesa de valors metodològica.

Joan Miró va restar captivat per aquesta obra i el 1944 començaren les primeres obres conjuntes que l’any següent exposaren a la galeria Pierre Matisse de Nova York. Miró en aquella època s’interessà per l’escultura des del seu taller de Mont-roig, i la ceràmica li permeté la transcripció de la terra.

Quan Llorens Artigas s’instal·là al poble de Gallifa, els treballs conjunts amb Miró assoliren una gran dimensió: entre el 1956 i el 1958, els murals de la Unesco; el 1960, el de la Universitat de Harvard; entre el 1962 i el 1964, el Laberint de Saint-Paul-de-Vence; el 1966, el mural del Guggenheim Museum de Nova York; el 1968, el de la Fundació Maeght, i el 1971, el de l’aeroport de Barcelona. La marxa a Gallifa estava provocada pel desig de Llorens Artigas de treballar amb forns de llenya, i la dificultat per fer-ho a Barcelona.

Gallifa és encara ara un lloc sagrat, ple d’un aura especial, que tot amant de l’art hauria de visitar. Els mateixos forns són ja reflex d’espiritualitat i manualitat, i l’espai central de la Fundació Llorens Artigas que serva amb respecte Joan Gardy Artigas, i on encara altres artistes plàstics actuals cerquen la col·laboració per endinsar-se en el món de la ceràmica autèntica. Es conserven moltes fotografies de Miró i Llorens Artigas a Gallifa, seguint el procediment dels murals i inspirant-se en l’entorn natural ple de serenor. Sense Gallifa aquesta col·laboració de tots dos no hauria assolit la dimensió física dels grans murals.

Llorens Artigas va desenvolupar, independentment de la relació amb Dufy, Marquet i Miró, un treball de síntesi orientalitzant, concretat en la creació de gerros d’una gran puresa i de textura i colors profunds, d’una gran modernitat.