Nomenclàtor franquista o campanya política i electoral

Des de fa dos anys, a Lleida s’ha forçat un debat que ha transcendit a mitjans de comunicació nacionals sobre el nom de 9 carrers de la ciutat els quals s’ha volgut catalogar com a franquistes, apel·latiu que, per extensió, també s’ha aplicat a la meva persona amb uns arguments que estan totalment fora de lloc i que no poden respondre a una altra cosa que a l’enunciat de l’article: campanya política i electoral.

El govern de l’Ajuntament de Lleida ha estat model en el tractament que ha fet sobre la Guerra Civil, la Dictadura i la Transició Democràtica, com han reconegut diferents publicacions del Memorial Democràtic, i la Paeria s’ha avançat en molts casos al que després recolliria la Llei de Memòria Històrica impulsada pel PSOE.

A l’inici de la Democràcia Municipal, amb l’alcalde socialista Antoni Siurana, es van canviar a Lleida 65 noms de carrers que es podien associar al franquisme. Així mateix, es va fer un monument que avui caracteritzaríem com de Memòria Històrica al Cementeri Municipal. A partir de 2004, essent jo alcalde, vàrem canviar els noms dels blocs d’habitatges socials (noms clarament vinculats a personatges franquistes), vàrem enderrocar el Monument als Caiguts i vàrem fer tres nous Monuments de Memòria Històrica: un al Cementiri, un altre al centre de la ciutat, recordant el tràgic bombardeig del 1937 sobre Lleida i el Liceu Escolar, i un tercer, al barri de Cappont en memòria de l’Holocaust. Aquestes accions no semblen, precisament, comportaments franquistes.

Sobre la nomenclatura de 9 carrers que una plataforma amb el suport de tres partits polítics –CUP, ERC i Comú– volen canviar, ni puc ni faré un judici sumaríssim sobre les persones que els donen nom. Ni les defensaré ni les atacaré. Només faig una excepció amb un dels “franquistes” perquè el nom es va posar essent jo alcalde, el senyor Juan Manuel Nadal Gaya, senador per UCD en la Democràcia, home defensor especialment del món agrícola lleidatà i membre d’una família que ha donat nom a un dels premis literaris més importants de Catalunya.

Dels vuit noms restants, faig palès que un dels alcaldes fou també elegit en democràcia diputat al Parlament de Catalunya per Convergència i Unió; un segon, bibliòfil i arxivista, va recuperar després de la Guerra Civil els arxius locals i provincials i va donar tot el seu llegat literari a l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació, entitat de la qual va ser conseller, com es pot llegir al mateix web de l’IEI que l’esmenta com “un dels més grans bibliòfils lleidatans del segle XX”; un tercer va ser president del fòrum El Caliu Ilerdenc encara existent i ple de vida on es realitzen debats en llibertat; un altre dels noms en qüestió, tot i ser Alcalde al final de la Dictadura, va presidir la Diputació de Lleida en la Transició i el seu nom a un carrer li va atorgar l’Ajuntament Democràtic. Pel que fa als quatre noms restants, són persones que varen ser afusellades a Lleida el 1936 i, al seu moment, es va decidir mantenir els carrers dedicats a algunes víctimes de l’anomenada històricament repressió revolucionària.

La motivació política/electoral d’aquest debat es demostra amb el fet que els noms que ara amb tant interès es demana canviar van ser analitzats pels primers Ajuntaments democràtics on, a més de l’alcalde socialista, hi participaven membres de partits que ara exigeixen intensament retirar-los i que, d’altra banda, no ho varen reclamar quan formaven part dels governs que jo presidia. Tampoc es va fer cap reivindicació ni acció en aquest sentit en els quasi dos anys en què una coalició, amb CiU al capdavant, va governar l’Ajuntament de Lleida.

No crec que sigui moment de fer judicis sumaríssims a persones que, si bé van fer política o activitat pública durant la dictadura, no van ser mai en primeres ni segones files polítiques. Un amplíssim conjunt de noms al·lusius al franquisme incloent els seus nivells més alts de participació –una setantena, si comptem carrers i blocs d’habitatges– es van modificar a principis dels 80 i principis del 2000.

Per acabar, si bé no crec en judicis sumaríssims, i menys de persones no prou significatives, sí que crec en l’opinió dels ciutadans i en el Ple Municipal de fa un any on es va debatre aquest tema. Vaig dir, i es va difondre a bastament, que faria canviar el nom dels carrers d’aquest grup de 9 si m’ho demanaven per escrit (o per correu electrònic) la meitat més un dels empadronats en aquells carrers. Un any després, i havent-ho difós, he rebut exactament zero peticions.