Per ser Lleida, il·lusió

La necessitat que tenim moltes vegades de referir-nos a com són les persones d’un determinat lloc amb un sol adjectiu qualificatiu, sense aprofundir-hi gaire, ens porta a l’ús dels tòpics. Els alemanys són cap quadrats; els britànics, puntuals; els francesos, xovinistes o els catalans, obsessionats amb els diners. Són simplificacions que encara que tinguin algun fons de veritat acaben convertint-se en generalitzacions injustes. Les ciutats tampoc no s’escapen d’aquests arquetips. Els de Barcelona són uns babaus que només diuen “que macu” quan surten de la ciutat; els de Girona es creuen el melic del món i els de Lleida... els de Lleida som els conformistes que amb qualsevol cosa en tenim prou. Per ser Lleida, ja està bé. Doncs no, per ser Lleida no tot està bé. Els temps del derrotisme vinculat a les mil i una derrotes que hem hagut d’encaixar històricament per la nostra posició geogràfica de frontera s’està diluint com demostra l’esperit amb el qual els lleidatans hem encarat aquests mesos decisius per al nostre país. Per ser Lleida, hi ha moltes coses que no estan bé i que no ens podem conformar que segueixin sent així. Per ser Lleida, que els joves hagin de marxar de la ciutat a guanyar-se la vida fora, no està bé. Per ser Lleida, la grisor, la falta de projectes de futur, el fer sempre el mateix perquè sempre s’ha fet així, no està bé. No ho ha estat mai de bé, però cada vegada ho està menys. Lleida és més que tot això i necessita fer el canvi que li permeti mostrar-se com és. I aquesta és la nostra proposta: per ser Lleida, il·lusió. La setmana passada, com a reacció al meu últim article en aquesta secció, vaig mantenir un intens intercanvi de cartes al director amb el paer en cap. Em retreia que parlava del moment polític a Catalunya per amagar, segons ell, que no tinc projecte per a Lleida. Tindrem temps d’explicar-lo, que no pateixi. Volem protagonitzar el canvi a Lleida i, evidentment, demostrarem que les coses es poden fer molt millor. Però cada cosa al seu temps. La nostra prioritat sempre serà Lleida, però ara estem vivint hores greus al nostre país i per molt que Àngel Ros vulgui distreure l’atenció pel seu suport a la repressió del referèndum de l’1 d’octubre, o pel seu entusiasme i el dels seus socis de govern amb l’aplicació del 155, o per la seva responsabilitat amb l’espoli del Museu de Lleida, nosaltres parlarem tant com calgui de la situació política a Catalunya i de la postura que considerem que hauria de jugar-hi la nostra principal institució política, la Paeria. Lleida és una de les ciutats més importants de Catalunya i, per què no, hauria d’aspirar a ser-ne l’altra capital, la de terra endins. Estaria bé que Àngel Ros també hi cregués. Els esdeveniments d’aquests dies, des de la detenció a Alemanya del president Puigdemont, passant pels empresonaments del candidat a la presidència Jordi Turull, dels exconsellers Josep Rull, Raül Romeva i Dolors Bassa, i de l’anterior presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ens estan fent viure hores intenses i un grau molt elevat d’indignació als carrers contra la forma de comportar-se d’aquest estat opressor. Aprofito per demanar calma a tothom, que prevalguin, com sempre, els comportaments cívics i pacífics que han definit les nostres aspiracions polítiques i que han enlluernat el món. Però enmig de tot això, no ens podem permetre que el nostre ajuntament continuï prenent decisions que ens avergonyeixen. A l’últim ple, Àngel Ros va tornar a votar al costat de Ciutadans i el PP contra una moció que demanava l’alliberament de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn i Oriol Junqueras, els nostres quatre presos polítics fins a aquell moment. Per a ell, ja estan bé a la presó i només considera que, com a molt, els haurien de traslladar a centres penitenciaris catalans. I després, hem d’escoltar com el seu primer secretari, Miquel Iceta, ens parla d’empatia al Parlament minuts abans de girar l’esquena als familiars dels presos presents a l’hemicicle. Lleida s’està traient la son de les orelles. S’està adonant que els que sempre li han dit que allò que li oferien ja estava bé, l’estaven enganyant. La nostra recepta pel camí de canvi que volem emprendre comença, en primer lloc, per superar el conformisme. Ara, per ser Lleida ja no tot és suficient. Ara, per ser Lleida, il·lusió.