Regions

La fundació de la Unió Europea va tenir lloc en el Tractat de Roma, l’any 1957, creat pels sis països: Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. Ara, la Unió Europea inclou 26 Estats i 98 Regions i 750 eurodiputats per tractar les decisions. Pel que fa a les regions, 350 representants regionals que, però, només són òrgans consultius. Tanmateix, cal remarcar que el Regne Unit, que va ratificar la seva permanència a la Unió Europea en el referèndum de l’any 1975; Londres va aprovar, l’any 2014, un referèndum sobre la independència amb majoria en contra.

La fugida de Londres, anomenada Brexit, suposa uns canvis per a la Unió Europea que, al mateix temps, recorden els canvis d’Escòcia quant al referèndum per a la independència d’aquesta regió, que l’any 2014 va votar sense resultats. La regió d’Irlanda del Nord genera problemes de Brexit i els nacionalistes del Sinn Fein demanen estatuts especials. A França, el president Macron ha manifestat la negació a les demandes dels nacionalistes –no encara la interdependència– però exigint un estat d’autonomia per a Sardenya, tot i la força popular manifestada.

D’altra banda, el País Basc francès, en sintonia amb Euskadi, té tendència a un referèndum, però sembla insuficient segons informa Euskobarómetro. Al nord d’Itàlia, en canvi, a Llombardia, Aosta, Piemont, Ligúria, Vèneto i Emília-Romanya, hi destaquen els bancs, grans indústries i gran part del capital econòmic italià. Flandes, si fos independent, llavors Bèlgica perdria la meitat de la població i del poder econòmic d’ara. A Baviera, d’elevat rendiment econòmic, una tercera part de la població seria favorable a la independència. I en relació amb Eslovènia només cal citar que la independència va guanyar el 95%.Vist això, hi ha qui afirma que cal renunciar a ser nacionals: “Los estados han sido superados”, diu, per exemple, Roberto Maroni, de la Liga Norte, de Llombardia i el Vèneto. I, citant Hobsbawm: “Estats petits són avui no menys viables econòmicament que el declivi de l’economia nacional.” També s’afirma que les regions són més racionals que els membres oficials. En definitiva, el que es vol pretendre és una regionalització per sobreviure al desplaçament productiu internacional. I, es diu que “dintre de pocs anys tindrem més regions autònomes a Europa”.

Els deu anys que continuen a la gran crisi econòmica no resolta tenen una tendència a no atendre els interessos de producció internacionals –la fracassada globalització– i fer cas a les regions més conegudes pels qui les coneixen. Per això, cal estar atents a practicar el realisme entès en les regions que destaquen a Europa com Vèneto, República Srpska, Catalunya, Sardenya i Escòcia; i en menor grau Bavària, Gal·les, Irlanda, i Londres. Si es vol consolidar les regions europees és urgent reforçar-les.