De l'estat de dret al dret d'estat

Com més invoca l’espanyolisme l’estat de dret (la supremacia de la llei) per esclafar el republicanisme independentista català, més s’aferra al dret d’estat. El dret d’estat, conegut també com a raó d’estat o patriotisme, no és altra cosa que el monstre que s’amaga dintre de qualsevol gran entramat institucional consolidat. S’hi amaga per tal de manifestar-se amb tota la seva violència descarnada, quan perillen els interessos i els privilegis de les autèntiques trames de poder que acostumen a apropiar-se els estats. Se n’apropien per preservar un seguit de privilegis corporatius (alts cossos endogàmics de funcionaris) d’interessos econòmics oligopolístics i d’hegemonies de les organitzacions polítiques subordinades a aquests privilegis i interessos. De fet, tant des de la dreta (el liberalisme) com des de l’esquerra (l’anarquisme) s’ha intentat alertar la societat d’aquest monstre infiltrat dins dels estats, perquè ambdós consideren que els estats mai no són neutres ni vetllen per la majoria social i sovint acaben controlats per aquestes trames de poder. A Catalunya, on sempre hi ha hagut més liberals i més anarquistes que a Espanya, potser perquè mai hem gaudit d’un estat propi i exclusiu que no ens agredís, sempre hem recelat de l’Estat en abstracte. N’hem recelat perquè hem pogut constatar històricament amb quina facilitat l’estat de dret es transmuta en dret d’estat. I en cadascuna d’aquestes mutacions hi hem perdut algun llençol quan no els hem perdut tots a més de la vànova.

Quan esmento el dret o la raó d’estat, a què em refereixo exactament? Doncs posaré uns quants exemples per tal que el lector comprovi que no estic teoritzant perquè sí. Quan alguns conspicus dirigents socialistes són condemnats per haver practicat el terrorisme d’estat mitjançant els GAL a penes de 10 i 9 anys de presó, són indultats pel govern del PP tot i haver complert només 4 o 5 mesos de presó. És a dir, malgrat haver estat condemnats en ferm per delictes d’una gran gravetat, van romandre a presó menys temps que Junqueras i els Jordis, acusats d’uns delictes que cap tribunal europeu no reconeix. La coneguda com Operació Catalunya, una autèntica guerra bruta organitzada per l’aparell de l’Estat sota el comandament de l’exministre Fernández Díaz, que va consistir a espiar il·legalment polítics catalans i filtrar informacions falses sobre comptes corrents a l’estranger –malgrat haver estat denunciada en un documental televisiu amb múltiples testimonis versemblants–, ni tan sols ha merescut ser investigada per fiscalia. Si passem a l’àmbit econòmic, observarem com mentre es crucifica amb multes i inspeccions els petits i mitjans empresaris que han comès irregularitats impositives, periòdicament el govern espanyol concedeix amnisties fiscals als grans defraudadors, malgrat que la darrera fins el mateix TC l’ha qüestionat. Alhora que s’allarga l’edat de jubilació (es parla ja sense embuts dels 70 anys i es redueixen les pensions per fer sostenible el sistema, els alts cossos de l’Estat, als quals pertanyen la majoria de dirigents polítics estatals, es jubilen als 60 anys amb la màxima pensió. Mentre es penalitza els territoris exportadors cruixint-los a peatges, s’adjudiquen un seguit d’autopistes a Madrid a empreses constructores afins al poder amb unes clàusules de rescat vergonyoses, seguint la màxima de: privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. I tot i que l’aeroport del Prat aporta més del 50% dels beneficis d’AENA i el de Barajas n’aporta menys del 10%, a Barcelona s’hi inverteix menys del 10% i a Madrid gairebé el doble, amb l’objectiu d’afavorir un model radial ineficient. No hi ha manera d’acabar l’eix ferroviari mediterrani, per on transiten el 40% de les exportacions, però se segueix invertint en AVE ruïnosos en zones despoblades i improductives.

No sé si, doncs, el republicanisme independentista català és conscient que més que a un estat s’enfronta a una cosa encara pitjor: a la raó d’estat o al dret de l’estat a fer allò que més li convingui, emprant mitjans legals, al·legals o palesament il·legals, per preservar, al preu que sigui, els interessos i privilegis dels qui l’han usurpat en el seu benefici. És cert que la raó d’estat es manifesta, poc o molt, en tots els països. Aquests dies s’ha pogut veure al cinema la pel·lícula sobre els papers del Pentàgon, basada en fets reals i que explica com diversos governs dels EUA, invocant el patriotisme, van amagar informes sobre la guerra del Vietnam per ocultar que estava perduda i poder seguir perllongant-la inútilment. Ara bé, a Espanya aquest abjecte i ignominiós dret d’estat té dos components afegits especialment repugnants i perillosos, vist des de Catalunya. L’un és que es nodreix d’una catalanofòbia persistent i profundament arrelada ens els intersticis de la societat espanyola. L’altre és que a diferència de països amb democràcies sòlides i robustes, com la nord-americana –com es pot comprovar a la pel·lícula esmentada–, a Espanya pràcticament no existeixen contrapoders que denunciïn les arbitrarietats, els abusos i la corrupció que acompanya el dret d’estat. No ho tindrem fàcil, doncs, per impedir que la poderosa trama de poder que parasita l’Estat i que compta amb la inestimable connivència de polítics, periodistes, funcionaris policials i judicials i empresaris esclafi un dels moviments democràtics més exemplars de l’Europa del s.XXI, com és el català, després de titllar-lo de criminal per tal de poder reprimir-lo de forma cruel i despietada.