Quan la realitat no els convé, en creen una altra

La trama de poder que s’ha apoderat de l’Estat –formada per polítics, periodistes a sou i alts cossos de funcionaris judicials i policials– ja fa temps que pel que fa referència al conflicte de sobiranies existent entre Espanya i Catalunya, quan la realitat no s’ajusta als seus interessos en fabriquen una a mida i la imposen. I si la nova realitat creada tampoc no els satisfà doncs en busquen un altra fins que no els grinyoli res.

La primera realitat que s’han proposat implantar és que el moviment independentista és totalitari, supremacista i amb reminiscències nazis i que respon no pas a una voluntat popular sinó a un adoctrinament de masses propiciat des de l’escola i els mitjans públics de comunicació. Tant hi fa que aquest moviment sempre hagi reivindicat les urnes i la democràcia com a úniques eines per bastir la República, que mai hagi emprat cap mena de violència o de mètodes coactius i que hagi palesat una voluntat inclusiva formidable. Ells segueixen insistint en la seva tesi repetint-la fins a la nàusea en els discursos dels dirigents polítics, les portades dels diaris i darrerament en les interlocutòries dels jutges inquisidors.

Una altra realitat també en procés de consolidació és que els fets de setembre i d’octubre –l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat, la celebració del referèndum i la proclamació de la República– constitueixen un cop d’estat i una rebel·lió violenta que ha subvertit l’ordre constitucional. Tant hi fa, també, que les lleis esmentades mai no hagin entrat en vigor, perquè van ser suspeses i recorregudes, que celebrar un referèndum no està prohibit a la Constitució ni al Codi Penal o que no s’hagi lesionat cap bé jurídic fonamental ni que la ciutadania hagi vist coartada la seva llibertat en cap sentit.

L’altra realitat, ja acceptada per l’espanyolisme, és que a Catalunya no hi ha un problema polític sinó un problema d’ordre públic que requereix no pas de l’aplicació del dret polític comparat i del dret internacional, sinó del dret penal. És a dir, s’ha decidit criminalitzar obertament el republicanisme independentista i llevar-li qualsevol mena de legitimitat com es faria amb un grup nombrós de delinqüents.

I per acabar, hi ha una darrera realitat que també ja donen per assentada, i és que Catalunya és una societat dividida on la meitat independentista ofega i coacciona l’altra meitat i la sotmet a un setge semblant al que existia al País Basc quan ETA matava i amenaçava. Oculten, és clar, que l’independentisme només és la reacció indignada al menysteniment dels grans consensos tradicionals del catalanisme de tota la vida –el caràcter nacional i de subjecte polític de Catalunya, el caràcter del català de llengua pròpia i llengua vehicular de l’ensenyament i preferent de l’administració i la necessitat de disposar de sobirania fiscal– quan es constatà la mutilació de l’Estatut del 2005, votat pel 90% del Parlament, que els volia institucionalitzar jurídicament.

El problema d’aquestes realitats fictícies i imposades des del poder, és que hi ha dos agents socials que no les comparteixen. Un és el poble català. L’altre és la comunitat jurídica europea, amb uns advocats de prestigi i uns tribunals de diferents països que rebutgen les realitats inventades pel trio del 155 i els seus corifeus judicials i mediàtics i no hi ha manera que avalin l’existència d’un cop d’estat ni d’una rebel·lió violenta.

El més trist i decebedor és que a Espanya la creació d’aquestes realitats, per defugir la responsabilitat d’oferir una negociació política per resoldre un conflicte que és de naturalesa essencialment política, té premi a les enquestes d’opinió. Per això ara Ciutadans proposa mantenir el 155, afegint-hi la intervenció de TV3 i el control estricte de l’escola catalana i dels Mossos. El PSOE, per la seva banda, proposa reformar el Codi Penal per tal que les realitats paral·leles que han contribuït a crear s’hi vegin reflectides. És a dir, en lloc de proposar la reforma de la Constitució, de l’Estatut o del seu federalisme per tal d’oferir una sortida política al conflicte català, també aposten per les mesures repressives i la presó.

Atès tot això, només resta constatar fins on els durà aquest deliri col·lectiu pel qual mentre sostenen realitats falses n’ignoren una de molt preocupant: la degradació galopant del règim de drets i llibertats civils a Espanya que ja està convertint-la en una autèntica demodura.