Temporers a la ciutat

L’arribada significativa de persones immigrades treballadores del camp a la nostra ciutat posa en evidència el dèficit del nostre estat del benestar. Realment és molt dura la vida d’aquests homes i dones condemnats a un nomadisme perpetu. Obligats a sortir de casa per sobreviure, en zones on es necessiten bracers per feines que no poden o no volen fer els del mateix lloc.

Van als masos de Jaén a agafar olives, a Navarra a la recollida de l’espàrrec, a Huelva a les maduixes, a Lleida per la fruita de pinyol. Fins i tot alguns participen durant l’any en més temporades... i així començar de nou el calvari, perquè la fam, l’atur i la misèria són l’única guia. Consentir i acceptar aquest fet en la nostra societat no és just ni humà, i és absolutament injustificat que aquest fenomen típicament tercermundista formi part del mercat de treball de l’Europa comunitària.

Considero que perquè un sistema canviï, ha d’haver-hi una voluntat en aquells que hi tenen més poder.

En primer lloc, que els agricultors ètics exigeixin als seus organismes corresponents una regulació per treballar i que la seva fruita no sigui còmplice d’una situació laboral deplorable. Tenir resolt l’habitatge del temporer abans de la seva vinguda, que treballi en igualtat de condicions que l’empleat nacional, que el pagament per l’habitatge no sigui desorbitat...

En segon lloc, que per part dels sindicats es vigili l’ús de força de treball immigrant amb salaris baixos, sobretot entre les petites empreses on aquesta força pot ser una estratègia de flexibilitat important que els permet reduir costos en una situació de creixent competitivitat i d’incertesa de la demanda, cosa que provoca condicions de treball i d’allotjament molt precàries i indignes.

D’altra banda, fa falta que el Govern de la Generalitat implementi polítiques des d’ocupació, indústria i no sol serveis socials, que els ajuntaments les reclamin i atenguin tan bé com sigui possible les persones que treballen a la seva zona. Atenent de forma individualitzada les situacions de vulnerabilitat i posant com a objecte de la intervenció les persones que s’assabenten a través d’un altre temporer que en tal o tal lloc pot trobar tall, i allà es llencen al que surti, o al que li vulguin donar.

La delegació del govern ha de gestionar correctament les inspeccions i els cossos de seguretat de l’estat perquè es persegueixi l’abús de les persones treballadores en situació regular o irregular.

Finalment, la societat en general s’hauria d’obstinar fortament per protegir, defensar i oferir un gènere de vida més digne en els nostres pobles, i donar mostres d’una solidaritat més eficaç amb els més desfavorits.

Un any més es parlarà de la situació de les persones que arriben a la nostra terra, i si no fem bé els deures, els riscos de desintegració, d’aïllament i de rebuig seran reals. El que he volgut, doncs, és haver ofert una reflexió assenyalant els reptes i les grans oportunitats que ens ofereix aquesta nova realitat social, que ens ajudi a ser lúcids i creatius, perquè les persones immigrades puguin conviure junt amb els altres ciutadans, sense que es vegin obligats a formar guetos perquè no se’ls acull en cap altre lloc.