Maig del 1968

Si hi ha una data on Lleida va avançar-se a Barcelona artísticament al segle XX aquesta va ser la de 1968. Després va tornar-ho a fer el 1971, però la primera va ser significativa, i s’escauen ara cinquanta anys.

En tots dos casos tot té a veure amb la Petite Galerie. Parlem del 1968: Jaume i la Roser Magre havien obert la Petite Galerie a la seu de l’Alliance Française, al carrer Bisbe Huix, 2, segona.

L’Àngel Jové tenia cura de la programació, però Magre donava molta confiança a l’Alexandre Cirici Pellicer, el crític d’art que establia els cànons de l’art més avançat. Amb Cirici havien planejat abans fer una col·lecció d’art actual a Cervera. S’havien conegut a Montpeller, on tots dos estaven exiliats. Cirici va proposar una doble mostra per la Petite Galerie i va venir a fer una conferència per explicar el sentit d’aquella doble mostra que es deia 2 Generacions de pintura catalana. La primera de les exposicions va fer-se una setmana de març, i aquesta no era la principal, perquè eren els noms ja reconeguts de l’Informalisme català: Tàpies, Vila-Casas, Cuixart, Ràfols Casamada, Guinovart, Hernàndez Pijuan, Tharrats i Claret. Eren els pares del que es considerava la segona avantguarda.

Eren artistes compromesos, però el que entenem ara per esperit del Maig del 68 no estava representat per aquesta generació. Si socialment el 68 va obrir noves expectatives a la relació política i dels homes i les dones, l’Art que se’n derivés, no havia de ser l’estàndard, no tan sols l’abstracte. La realitat, allò que passava al carrer s’havia de traslladar a les pràctiques artístiques. Calien uns nous comportaments que a nivell internacional varen derivar cap al Pop Art, el Nou Realisme i de seguida l’Art Conceptual. Tot això va ser impulsat pel Maig del 68, amb una voluntat d’equiparar l’Art i la Vida.

Aquest primer tast del que hauria de venir en l’art català es va prefigurar en la segona de les exposicions de Cirici a la Petite Galerie. Va durar només 10 dies de març del 68, del 21 al 31, i formaven part d’aquest nou estol d’artistes, l’Àngel Jové, la Silvia Gubern, Jordi Galí, Padrós, Porta, Duran, i el grup A, que estava format per Ramon Herreros, Josep Lluís Jubany, Jordi Morera i Alexandre Tornabell. Encara no hi era l’Antoni Llena. Què oferien aquests artistes de diferent?

Doncs principalment el que Cirici anomenava Nou Realisme, que era una manera d’apropiar-se del Nouveau Réalisme francès, amb una barreja de Pop i d’Art pobre.

Molts d’aquests artistes venien de les primeres promocions de l’Escola Eina de Barcelona, i tenien una bona formació tècnica de disseny, i de noves idees. Padrós representava el Pop característic, com també Jordi Galí, i Porta, que després passaria a dir-se Zush i després Evru, també feia una obra àcida o al·lucinògena.

L’Àngel Jové i la Silvia Gubern, que esdevindrien centrals de l’esperit de la Petite Galerie, venien de la pintura, però de seguida van obrir portes a noves pràctiques alternatives, com performance, i instal·lacions efímeres, que desmitificaven l’ART amb majúscules, i el mercat, inclòs el de l’avantguarda. Pràctiques que consideraven també el vídeo i les filmacions, la música, i el disseny.

Tots aquests elements representen l’Art del 1968, més enllà del cartellisme que coneixem i els grafitis dels carrers parisencs. D’ençà d’aquesta data l’Art va canviar de registre. La generació de Tàpies va continuar liderant l’escena catalana, però una manera altra de crear va encetar el seu camí. I per primera vegada es va visualitzar a Lleida, en un espai alternatiu, per un art que cercava l’alternança.