Indemnitzacions i la UE

Per entendre millor el supòsit de fet i la resolució de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que s’ha publicat avui mateix, convé explicar quina és la regulació de la nostra normativa laboral d’aplicació, l’Estatut dels Treballadors, en la qual s’estableix una indemnització diferent depenent del tipus de contracte de treball que es formalitzi.

En concret, ens trobem que respecte els contractes temporals (contracte d’obra, eventual, interinitat i formatius), l’article 49.1.c de l’Estatut dels Treballadors textualment disposa “El contrato de trabajo se extinguirá: c) Por expiración del tiempo convenido o realización de la obra o servicio objeto del contrato. A la finalización del contrato, excepto en los casos del contrato de interinidad y de los contratos formativos, el trabajador tendrá derecho a recibir una indemnización de cuantía equivalente a la parte proporcional de la cantidad que resultaría de abonar doce días de salario por cada año de servicio, o la establecida, en su caso, en la normativa específica que sea de aplicación”.

Per tant, d’acord amb aquest precepte els contractes d’obra i els tindran una indemnització calculada a raó de 12 dies de salari per any treballat quan arribin a la seva duració màxima, però els contractes d’interinitat i els formatius no en tindran cap d’indemnització.

I per una altra banda tenim els contractes indefinits, els que no tenen una durada determinada, i que d’acord amb l’article 52 de l’Estatut dels Treballadors es pot extingir per una sèrie de causes (ineptitud sobrevinguda del treballador, falta d’adaptació als canvis tecnològics de l’empresa, causes econòmiques, tècniques, organitzatives i productives, faltes d’assistència al treball) i que tenen dret a una indemnització calculada a raó de 20 dies per any de servei amb un màxim de dotze mensualitats (article 53.1.b) de l’Estatut dels Treballadors).

Precisament per aquesta diferència respecte la indemnització per fi de contracte que estableix l’Estatut dels Treballadors, fa dos anys el mateix Tribunal de Justícia de la Unió Europea va declarar a la sentència de 14 de setembre de 2016 (te l’adjunto i ja subratllada amb gris) que la nostra normativa era discriminatòria dient textualment que “existe una diferencia de trato entre los trabajadores con contrato de duración determinada y los trabajadores fijos, en la medida que, a diferencia de los trabajadores con contrato de Trabajo por tiempo indefinido, los trabajadores con contrato de interinidad no tienen derecho a indemnización alguna al finalizar su contrato, con independencia de la duración de los Servicios prestados”.

Ara, en canvi, el mateix Tribunal de Justícia de la Unió Europea acaba de publicar avui mateix una altra sentència discutint exactament el mateix que fa dos anys, però canviant radicalment el seu criteri dient textualment que “las partes de un contrato de Trabajo temporal conocen, desde el momento de su celebración, la fecha o acontecimiento que determinan su término” (...) “en cambio, la extinción de un contrato fijo por una de las causas previstas en el artículo 52 del Estatuto de los Trabajadores, a iniciativa del empresario, tiene lugar al producirse circunstancias que no estaban previstas en el momento de su celebración y que suponen un cambio radical en el desarrollo normal de la relación laboral” (…) “el Derecho español, no opera ninguna diferencia de trato entre trabajadores con contrato temporal y trabajadores fijos comparables”.