Llaços grocs i carrers franquistes

Em passejo pel carrer de l’Alcalde Areny i inevitablement em ve a la memòria la seva biografia.

Segur que bona part de la ciutadania de Lleida que hi viu o hi passeja no la coneix. Per què?

Passa sovint que els personatges a qui honorem amb un carrer ens són desconeguts, malgrat hauria de formar part del nostre entorn memorístic. Igual que coneixem més Víctor Fleming o Albert Einstein que no pas els lleidatans Victorina Vila o Albert Coma Estadella. En molts dels casos es tracta d’un oblit involuntari o, simplement, desconeixement. Però hi ha casos en què, si em permeteu, crec que l’amnèsia és volguda.

Qui voldria viure en un carrer que porta el nom d’un genocida o un feixista? De ben segur que els veïns del carrer Alcalde Areny no. Un alcalde que va tenir un mandat curt (1939-1941) però que en va fer molta, de feina. Durant el mandat de Ramon Areny Lleida tenia, a banda de la presó, tres camps de concentració i es van afusellar 558 persones, 148 de les quals sense judici. En aquests anys, 169 persones van morir a la presó i 359 persones van ser expedientades pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques. Com diu la Viquipèdia, sí, fins i tot la Viquipèdia ho recull: “tot i aquest polèmic llegat, actualment Lleida té al seu nomenclàtor l’avinguda Alcalde Areny”.

Un carrer és un espai compartit, hi passegem amb la parella, esperem l’autobús i hi vivim, és una de les senyes de la nostra identitat, fins i tot hi estem empadronats. De fet, hi ha veïns i veïnes de Lleida que estan obligats a identificar el seu domicili amb personatges com l’Alcalde Areny, que va fer matar i depurar lleidatans i lleidatanes que van patir la repressió de la postguerra després d’haver patit la guerra.

Els espais públics són compartits, cert, però han de ser compartits en llibertat. La bandera de l’arc de Sant Martí és el símbol del moviment reivindicatiu del col·lectiu de LGTBIQ i segurament no està ben vist per tota la població, com tampoc el puny alçat que ha esdevingut el símbol comunista, per posar dos exemples. Tots aquests símbols divideixen? Crec que no, malgrat que no són compartits per la totalitat de la ciutadania perquè no vivim en una societat totalitària. El mateix passa amb l’expressió lliure de les persones i institucions que llueixen un llaç groc a la roba o als balcons. Hi ha causes amb més càrrega política que altres però aquesta càrrega no hauria d’implicar la seva criminalització ni discriminació. Compartir els espais públics no implica, doncs, unanimitat. De fet, els espais públics han de ser plurals i no pas neutrals com alguns han defensat últimament. Perquè imposar la neutralitat, acaba esdevenint l’absència d’opinió. Perquè la neutralitat entesa com a homogeneïtzació del pensament ens acaba transformant en una societat totalitària.

Per què costa menys treure milers de llaços grocs que una desena de vestigis franquistes? Per què els ciutadans de Lleida hem de pagar amb diners públics la intolerància amb la llibertat d’expressió i en canvi se’ns estalvia la neteja de la brutícia franquista que resta als nostres carrers? Hem d’exigir, doncs, invertir els termes. Senyor Ros, el franquisme i el feixisme no representen la ciutat de Lleida. Els llaços solidaris sí. Siguin roses, verds, negres o grocs.