Lleida en els rànquings

La setmana passada es va donar a conèixer que Lleida ocupa un lloc molt destacat d’entre les capitals de l’Estat d’uns determinats rànquings econòmics. Podria estranyar que l’actual Paer en cap, tan propens a vantar-se de les grandeses estadístiques de la ciutat, no en fes cap referència. Però s’entén: aquests rànquings econòmics apareixen a l’informe “Panorama de la fiscalidad local 2018”, fet públic pel consell general d’economistes assessors fiscals. Segons aquest estudi, Lleida ocupa el 6è lloc entre les 52 principals ciutats de l’Estat quant a impostos municipals per habitant. La mitjana d’impostos municipals per habitant que es pagarà a la nostra capital aquest 2018 és de 536,20 euros, gairebé un terç més que la mitjana estatal, que està en 418,20. Amb els impostos locals es financen els serveis públics municipals, de manera que és lògic pensar que si és tan car viure a Lleida deu ser perquè la neteja viària, el transport públic, les inversions i el manteniment i, en general, tots els serveis de la Paeria van com un rellotge suís.

Perquè si resulta que, a Donòstia, la gent paga de mitjana 430,20 euros en impostos municipals i, a Sevilla, 429,60 i aquestes ciutats estan netes, Lleida deu estar com una patena, pagant com paguem 106 o 107 euros més. Si resulta que tributem més que a Màlaga (417€) o a Pamplona (299,80€), el nostre transport deu ser millor que allà. Si resulta que cada ciutadà de Bilbao paga un 47% menys que aquí, comparativament la inversió de l’ajuntament biscaí deu ser gairebé la meitat que la nostra.

Si resulta que si a qui viu a Santa Cruz de Tenerife se li cobren 289,40 euros, deu tindre una ciutat amb molt pitjors carrers i places i amb menys arbres que al nucli urbà de Lleida. Aleshores, és lícit que algú de Lleida es pregunti on fan cap els impostos que paga a la Paeria, ja que Donòstia o Sevilla són ciutats molt més netes que Lleida, Màlaga o Pamplona, tenen millor bus municipal que el nostre, l’alcalde de Bilbao destina a inversions 9 vegades més que Àngel Ros (mentre el pressupost bilbaí és només 3,25 vegades més que el nostre) i Santa Cruz té uns carrers, unes places i un arbrat molt més presentables que els d’aquí.

Doncs si, amb aquesta comparativa no n’hi ha prou per indignar-se, encara una dada més. El triomfalisme estadístic de l’actual Paer en cap s’estavella contra la tossuda realitat en un altre aspecte: el nostre ajuntament és el que aplica el segon tipus impositiu més alt de l’Estat. És a dir, que només hi ha un ajuntament on s’aplica un percentatge més alt per al càlcul de l’IBI a pagar, per cert, amb un alcalde que també es manté al lloc per un pacte amb la dreta espanyola: Tarragona. És clar que ell, almenys, pot justificar que aquest 2018 ha necessitat molts diners per fer uns Jocs del Mediterrani difícils d’oblidar! Volent buscar una explicació raonable al tan dubtós honor de ser de les ciutats més cares de l’Estat espanyol, podríem tenir l’esperança que és perquè les polítiques socials s’emporten gran part del pastís impositiu lleidatà. És clar que veient que, tot i continuar havent-hi temporers dormint pels carrers, la capital agrària de Catalunya no té alberg de temporers; i sabent que més de la meitat dels gairebé 18 milions d’euros del pressupost d’enguany –que es diu que són per a polítiques socials– correspon, en realitat, a sous i despeses de funcionament; tenint en compte que el forat de l’Empresa Municipal d’Urbanisme se’ns endú cada any uns 3,5 milions mentre continuen faltant polítiques d’habitatge; contemplant com es continuen justificant torronades, dinars i altres celebracions com a despeses socials... En fi, que ens sembla més injustificat ser líders en impostos locals.