Via fora!

La Diada de Catalunya ha estat sempre vindicativa de les llibertats i del model constitucional arrabassats el 1714. I un any més, la ciutadania ha tornat a omplir els carrers de la capital per defensar pacíficament i lícitament el seu dret a ser lliures tant individualment com col·lectivament, al clam d’“Independència!”.

Només si som un poble lliure aconseguirem alliberar els nostres legítims representants i líders socials de la injusta presó i l’exili. Ho reclamarem des del carrer, on no calen altaveus mediàtics perquè la immensitat de la marea humana és prou explícita, diàfanament clara. El carrer, l’espai públic, és això, públic. Així ho defineix el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Relatiu a la nació, a la comunitat, de què pot fer ús tothom.” Clar i català: l’espai públic és de la ciutadania, un espai on aquesta pot expressar-se lliurement. La utilització de l’espai públic no és una prerrogativa exclusiva de ningú i quan s’invoca a la seva neutralitat s’està monopolitzant, se li està donant un ús exclusiu. Exclusiu: “Que té la virtut d’excloure. En situació de privilegi de la qual ningú més no es beneficia.”

Què vol dir neutral? Perquè ha de ser neutral? Qui ha decidit i on que ha de ser neutral? En quin país del món és neutral? No ens enganyeu invocant la neutralitat com si fos un dogma de fe, perquè quan ho feu, esteu dient: “És nostre.” Sou aquells que fugiu de la diversitat, la discrepància, el debat, el posicionament per un o altre tema. Els que voleu un món com el de Fahrenheit 451 imaginat per Ray Bradbury o 1984 de George Orwell. Volem ser protagonistes del final de Fahrenheit o del 1984? Haurem de decidir i posicionar-nos. Sí, la vida n’és plena, de decisions de blanc o negre, de carn o peix, de mar o muntanya. No vull caure en la trivialització però tampoc en el dramatisme i la por a què ens volen arrossegar alguns. Decidir-se, prendre partit i defensar els nostres ideals no només és lícit sinó també, i potser més important, necessari per a qualsevol societat que es manifesta democràtica i lliure en què la ciutadania exerceixi plenament amb llibertat.

He començat recordant el perquè de l’11 de setembre. Encara hi som. Encara no hem recuperat la plena llibertat ni el model constitucional propi. Amb la Independència s’assolirà. Independència ha estat el clam persistent de la Diada. Aquest any Independència és també el clam de la llibertat pels presos i preses, del retorn dels exiliats i exiliades. Irremeiablement, inexorablement són indestriables. Fins a aconseguir la plena llibertat que representa un estat propi, la República, hi hem de perseverar. Només des de les institucions pròpies els alliberarem, netament, sense ombra de dubte. Som nosaltres qui els alliberarem del jou d’aquest estat opressor. L’11 de setembre sempre ha estat una commemoració reivindicativa de màxims, de mirada llarga de la nostra Ítaca.

Cal recordar d’on plora la criatura? Potser sí, potser cal que recordem el perquè de tot plegat. Potser també cal no marejar més la perdiu, no tractar la ciutadania d’analfabets polítics. Els darrers anys hem fet tots plegats un màster accelerat de resistència civil pacífica, un de sociologia aplicada i un altre de teoria política, per no parlar dels cursos de Dret penal... Fem confiança al poble que es troba unit en la defensa de les llibertats i la democràcia.