Fer el cim, fer la República

L’endemà que l’habitual desfilada militar retés honors a Felip VI al madrileny Paseo de la Castellana en l’acte central del Día de la Hispanidad (que potser ben aviat recuperarà la seva anterior denominació de Día de la Raza, atenent la força amb què ressorgeix l’extrema dreta i el feixisme a Espanya), molts catalans que tenim clar que aquesta no és una festa que ens representi prendrem part avui en una iniciativa per reclamar, una vegada més, la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Mentre uns celebren l’aniversari d’un genocidi i enyoren un passat imperial del qual només queda com a record la trista figura d’un rei hereu del franquisme, altres decidim pujar divuit cims d’arreu del nostre petit país en homenatge a aquells que estan sent represaliats per treballar per la república.

El projecte Cims per la llibertat consisteix a fer l’ascensió simultània a divuit muntanyes, cadascuna de les quals ha estat triada per un dels presos polítics i exiliats que actualment acumula l’independentisme català. Milers de persones s’han inscrit en aquesta iniciativa que vol continuar fent feina en la línia de conscienciar sobre la injustícia que representa la causa general oberta per la mal anomenada justícia espanyola contra els nostres representants polítics i socials i, a més, fer-ho a través d’una de les activitats que més adeptes té històricament al nostre país, l’excursionisme i l’amor per la natura i la muntanya. Mentre esteu llegint aquest article és molt possible que em trobi pujant el Comabona, a la Cerdanya, el cim de 2.548 metres que ha triat el Jordi Turull, que estima especialment aquells paisatges pels seus orígens familiars a Josa de Cadí.

El contrast entre la celebració marcial i monàrquica d’ahir i la reivindicació cívica i republicana d’avui és brutal. Mentre uns continuen aferrant-se a la monarquia i a un pretès passat gloriós i tacat de sang com a base que fonamenta la indestructible unitat que proclama la democràcia de baixa intensitat sorgida de la fallida transició, des de Catalunya som molts els que apostem per deixar enrere el lligam amb Espanya, com van fer al llarg del segle XIX tots els territoris que, justament a partir del 12 d’octubre del 1492 van començar a incorporar-se a l’imperi espanyol per dret de conquesta. Potser algú, des de Madrid, hauria de preguntar-se per què tots els actuals països (tots repúbliques, per cert) que havien estat part del seu imperi van voler deixar de formar-ne part i per què, un cop assolida la seva independència, cap no ha volgut tornar a reincorporar-se a allò que en deien la madre patria.

Els catalans som republicans. Encara que les males arts del jutge Llarena alteressin les majories del Parlament fins al punt que el fet que no poguessin votar ni el president Puigdemont, ni Jordi Sànchez, ni Jordi Turull, ni Josep Rull va evitar que prosperés la proposta de resolució que censurava el discurs de Felip VI del 3 d’octubre del 2017. I Lleida també és republicana. Encara que el vot monàrquic del PSC, sumat al de Ciutadans, al del PP i al de la regidora trànsfuga impedissin que s’aprovés la moció presentada pel nostre grup municipal per declarar Lleida Ciutat Republicana. Sobta molt que el PSC pengi cada 14 d’abril la bandera de la república espanyola al balcó de la seva seu a Blondel i, en canvi, al ple voti per mantenir el bust de Joan Carles de Borbó al Saló de Plens. No resulta coherent fer tuits amb la tricolor després de l’A por ellos del rei i, un any després, evitar censurar-lo i al mateix temps votar en contra de reconèixer les víctimes de l’1 d’octubre o de condemnar la violència exercida per les forces de seguretat de l’estat i dels responsables polítics d’aquella actuació.

Admeto que parlar de la república pot semblar ingenu després que al Parlament l’independentisme no hagi tingut precisament una de les seves millors setmanes. Seria equivocat, però, analitzar-ho sense tenir en compte l’entorn d’absoluta anormalitat en què ens trobem. Malgrat que l’enfocament que fem uns i altres de la mateixa situació pugui tenir punts de vista no sempre coincidents, el que sí que ens uneix és l’objectiu compartit amb la majoria social del país: fer el cim, fer la República.