Pensar globalment i actuar localment

Un dels principals problemes de les zones rurals és el progressiu despoblament, la qual cosa comporta el deteriorament de les infraestructures agràries, l’augment de les vivendes deshabitades, el desús de finques agràries o explotacions ramaderes, l’extensió dels espais forestals, la retallada en serveis sanitaris o d’ensenyament, el tancament de negocis o comerços, entre altres conseqüències.

La principal activitat de les zones rurals ha estat i continua sent l’agrària, però la baixa rendibilitat del negoci i la necessitat de fer inversions cada vegada més grans en les explotacions han comportat la pèrdua progressiva d’agricultors/es i l’envelliment d’aquells que encara s’hi dediquen. Avui en dia si un pagès o una pagesa joves volen dedicar-se a aquesta professió sense tenir una explotació familiar prou extensa i la maquinària adequada, la inversió que han de fer és tan gran que és pràcticament impossible que es puguin incorporar a aquesta activitat. Els/les joves han anat abandonant la idea de treballar la terra i molts han marxat de les zones rurals per anar a viure a les ciutats i dedicar-se a altres feines.

En el cas de les Garrigues, és evident la disminució d’agricultors/es en els darrers anys. Hi ha hagut una manca reiterada d’inversions per part de l’estat i la Generalitat amb una remarcable excepció: el canal Segarra-Garrigues, que ha arribat amb un retard suficientment excessiu com per impedir que molts joves hagin decidit emprendre altres camins i no la pagesia. L’aigua sempre ha estat un problema a les Garrigues i ara que sembla que arriba, molts pagesos són ja massa grans com per invertir en la instal·lació de la xarxa secundària de reg fins a les seves finques. I de fet, molts dels que es poden permetre fer la deguda inversió a les seves explotacions o els que en poden comprar de grans no són pas petits productors sinó que molts cops es tracta de grans inversors forans o provinents d’altres sectors econòmics amb intencions, de vegades, especulatives.

Això afavoreix la concentració de terres en mans d’uns pocs. A banda d’això, també cal afegir que la gestió del canal Segarra-Garrigues no ha estat tan transparent com tocaria en qualsevol obra d’aquesta envergadura i per això caldria fer-ne una auditoria com més aviat millor, tal com ha demanat el nostre grup polític.

Segons les previsions de la FAO, cap al 2050 la població mundial haurà augmentat exponencialment, amb la qual cosa serà necessari també incrementar la producció d’aliments. Si volem estar preparats per contribuir a aquest augment de la producció i a la vegada ser competitius, caldrà pensar en mesures globals que permetin, d’una banda, el desenvolupament de l’activitat agrària donant oportunitats a joves i, de l’altra, evitar el despoblament amb polítiques de dinamització econòmica del sector i d’altres sectors paral·lels.

Això no obstant, no cal perdre de vista que molts cops es produeix un malbaratament d’aliments al primer món i la distribució que en resulta no és gens equitativa. Per això les noves polítiques que es facin hauran de venir acompanyades de mesures que ajudin a una millor redistribució dels aliments i també encarades a la sobirania i seguretat alimentàries.

Pensar globalment i actuar localment. Partint de la base d’aquesta premissa, des dels municipis i consells comarcals és possible fer pressió per demanar inversions a estat i Generalitat. No obstant, l’hegemonia dels partits polítics conservadors a la comarca, tot i algunes excepcions, fa pensar en el relaxament de les iniciatives per dinamitzar-ne el sector agrari. Unes mesures per a les quals fa falta tenir unes bones vies de comunicació, que de moment són inexistents en alguns casos.

És l’hora d’apostar per governs locals de progrés que vetllin per la protecció del territori i la sostenibilitat del medi rural, pel desenvolupament del sector agrari i ramader, la protecció dels petits productors i a la vegada facilitin la incorporació de joves i dones a l’activitat agrària, així com el foment d’activitats econòmiques derivades o lligades a l’activitat agrària, la dignificació de les vies de comunicació o la conservació de serveis de primera necessitat. Pensem que si actuem des dels municipis, amb propostes fermes, afavorirem la subsistència de l’agricultura, el relleu generacional i, en definitiva, l’equilibri entre les zones rurals i els grans nuclis de població.