El Celestí Regué ens ha deixat!

Vaig conèixer l’amic i camarada Celestí, l’home que durant anys va liderar una de les lluites per la terra més importants de Catalunya, l’any 1966. Història d’aquella lluita: Els colons del latifundi clerical propietat de la Unió Laïcal de Beneficiats de Lleida van augmentar amb la publicació del llibre ¿Concilio o Rebeldía?, escrit per quatre sacerdots: Máximo Casasnovas, d’Almatret; Manuel Domingo, de Soses; José Marco, de Calladrons, i Lázaro Bría, de Massalcoreig. Quatre capellans valents que amb aquella denúncia es van enfrontar a la cúpula de l’Església de Lleida d’aquells anys, en recriminar-li la xacra de la diòcesi, propietaris dels dos latifundis clericals de la província de Lleida: l’un, situat a Montagut, propietat del capítol de la Catedral de Lleida de 4.500 ha; i l’altre, de la Unió Laïcal de Beneficiats de 3.340 ha –en aquest, les terres estaven repartides per diferents pobles de la demarcació–. El bisbe Aurelio del Pino, un dels més integristes del règim, va acusar els quatre capellans del delicte greu d’haver posat en dubte el bon nom de l’Església. La petició del canonge fiscal va ser incoar un procés criminal eclesiàstic als quatre sacerdots. Quan el comitè del PSUC de Lleida va tenir coneixement d’aquella amenaça contra els quatre capellans, va iniciar una crida i, escampant fulls volants, va convocar una concentració davant de la porta del bisbat a les 12 del migdia d’un diumenge del 1966. Els efectes de la crida van ser la presència d’un centenar de manifestants, tants com policies de paisà i d’uniforme. S’ha de tenir en compte que aquella manifestació era una de les primeres que Lleida realitzava des d’abans de la guerra. I la quantitat de manifestants, si avui pot semblar ridícula, llavors, per a l’organització, va ser un èxit: un centenar de lleidatans concentrats a les reixes de la porta del bisbat significava plantar cara a tota aquella força repressiva en uns anys en què encara era ben viu el terror imposat pels vencedors del cop d’estat militar contra la República. Les mirades amenaçadores dels grisos eren presagi que, d’un moment a l’altre, els manifestants serien arrestats i introduïts a les furgonetes, amb el risc afegit que alguns d’ells serien reincidents en haver participat abans en accions contestatàries dintre del sindicat vertical obrer i que, amb la seva lluita, construïren el nou sindicat de CCOO a Lleida. Ara bé, per als organitzadors de la convocatòria, en aquella repulsa al bisbat hi havia una contradicció: els convocants no coneixien cap dels quatre capellans ni tampoc cap colon dels latifundis, que eren l’origen de la protesta. A partir d’aquell moment, la missió va ser contactar amb els colons i amb algun dels quatre capellans autors del llibre. Així, el pagès i militant del PSUC Pere Rosselló Casol (Callarriba) va entrar en contacte amb la gent del grup de colons i va concertar una entrevista amb els masovers de la Unió Laïcal de Beneficiats i amb membres de la direcció del PSUC de Lleida. El lloc de trobada va ser una torre a Butsènit. Els colons hi van ser representats pels seus dos líders: Gregori Biosca, pagès d’Albatàrrec, president i fundador del grup, i Celestí Regué, pagès de la Bordeta. Per part del PSUC hi havia Pere Rosselló i Ventura Margó. La xerrada va durar tot un llarg matí d’un diumenge. Les primeres paraules dels dos representants de les forces vives van ser que desconeixien la història dels latifundis clericals de Lleida i esperaven que els ho expliquessin. Va ser Gregori Biosca qui va començar: “El latifundi clerical propietat de la Unió Laïcal de Beneficiats, de 3.340 ha i compost per 830 famílies. Aquelles terres ermes i salabroses, havien estat donades pels senyors feudals a l’Església en segles passats, i sols l’esforç dels colons les havia convertit en fèrtils. El 1930, els colons es van organitzar en un grup i el 1935, sota la República, els capellans van acceptar, de mala gana, vendre-les –era una vergonya que al s. XX continuessin existint latifundis clericals propis d’un feudalisme desfasat–. Davant del notari senyor Peña es va formalitzar el contracte. Per part dels capellans va firmar Mn. Jaume Pelegrí, i per part dels colons, Gregori Biosca. El preu va ser d’un milió de ptes. Durant el primer any, els colons pagarien dues-centes mil i la resta s’abonaria en 10 anys”. El compromís va quedar paralitzat a causa de la Guerra Civil. Un cop acabada la contesa, els colons van demanar que es mantingués l’acord subscrit el 1935, però els capellans es van negar a reconèixer el contracte: havien guanyat la guerra i se sentien forts. El Gregori s’havia exiliat a França per por de ser empresonat per haver estat el cap d’aquella lluita al voltant de la propietat de les terres de l’Església. Al tornar de l’exili es va assabentar de la negativa dels capellans a respectar l’acord. El Biosca ens va fer aquest resum d’aquella història, que molt bé podria omplir mitja dotzena de llibres. Ara bé, si busquem a l’Enciclopèdia Catalana el nom Biosca, Gregori, principal artífex de la lluita per la terra a Catalunya, hi trobem Biosca, Gustau, jugador del Barça. Els dos representants del colons van demanar als membres del PSUC si se’ls podia donar un cop de mà en la defensa de la seva causa. La resposta va ser que sols un escàndol públic podia fer afluixar la prepotència de la cúpula de l’episcopat. Es tractava, doncs, de recollir el màxim de signatures de gent que fos coneguda a Lleida i província i d’enviar-les al Vaticà, dirigides al papa de Roma, junt amb una carta en què s’expliquessin els fets. La rèplica dels dos colons va ser que ja n’havien enviat unes quantes sense resposta. Llavors, se’ls va assegurar que, si tot sortia bé, aquesta vegada sí que tindrien notícies del Vaticà. Els obrers de la rama general membres del PSUC –el sector més ben organitzat en aquell moment– es van posar a la feina i van ser el motor ajudant els colons a la recollida de prop 4.000 signatures que, una vegada empaquetades, serien certificades a Correus de Barcelona per temor que la censura de Lleida les intervingués. Alhora, es van posar d’acord amb el periodista Figueruelo, d’El Noticiero Universal de Barcelona, que tenia contacte amb els corresponsals de la BBC de Londres i Ràdio París. Quan el paquet es va haver certificat, es van fer còpies del rebut de Correus amb la consigna que totes les agències de notícies d’Europa es fessin ressò de l’escrit i de les signatures. L’operació va ser un èxit. Com s’havia pretès, no havia passat un mes des de l’escàndol que el nunci representant del Vaticà a Madrid va enviar una carta als colons en què els convidava a anar a la capital per discutir el problema. El PSUC es va posar en contacte amb els colons i els va aconsellar que s’enroquessin en un punt, el respecte del document de compravenda del 1935, i que no fessin cas de les promeses, ja que sols pretenien parar el rebombori. Aquella lluita va durar anys de sacrifici i detencions abans no es van convertir en propietaris de les terres. Mort Gregori Biosca, Celestí Regué va passar a ser el principal líder del grup de colons, la unitat del qual encara avui perdura a pesar dels anys que fa que són els titulars de la terra.