29N: vaga a l'ensenyament públic

Amb la crisi va arribar l’aplicació, de forma “extraordinària”, de tot un seguit de retallades que han generat un greu deteriorament de les condicions laborals de l’ensenyament públic. Tot i que els economistes ja fa anys que veuen “brots verds” a nivell macroeconòmic, aquesta situació de recuperació no sembla prou consolidada perquè el govern faci enrere aquelles mesures que se’ns va dir que serien temporals, com l’augment de l’horari lectiu i de permanència, l’augment de ràtios, l’aparició dels “miserables” terços de jornada, l’eliminació de les dos hores de reducció per al professorat major de 55 anys, la inestabilitat del professorat interí, l’eliminació de les pagues extres del 2013 i 2014, l’endarreriment de l’assoliment del primer estadi dels 6 als 9 anys i un llarg etcètera. Tot plegat, una pèrdua més que considerable de poder adquisitiu i de condicions laborals, que ha portat el professorat a haver de treballar molt més, per menys diners i en pitjors condicions.

Durant tot aquest temps, l’únic intent de revertir aquesta situació va ser l’acord al qual es va arribar fa dos anys i que, de fet, incloïa bàsicament la reducció d’una hora lectiva. Curiosament, aquella hora lectiva de reducció no va venir acompanyada d’una hora complementària menys, ja que no es va seguir el mateix criteri que quan ens van augmentar l’horari. El Sindicat Professors de Secundària vam ser l’únic que no vam signar aquell acord per considerar-lo del tot insuficient, ja que, a més de la reducció d’una hora lectiva –que curiosament va passar a engreixar l’horari complementari, quedant tot absolutament igual que abans pel que fa al nombre d’hores–, la resta de mesures era un full en blanc mancat totalment de concreció i detall. El temps ens ha donat la raó ja que, dos anys més tard, tornem a estar a la casella de sortida. La reivindicació més important, i pràcticament irrenunciable, és la del retorn a les 18 hores lectives a secundària i 23 a primària. El fet de retornar a l’horari anterior a les retallades, tan lectiu com de permanència, implicaria, per una banda, oxigenar una mica la jornada laboral del professorat i, per altra, la creació de més de 140 nous llocs de treball al territori de Lleida només a secundària, 140 nous interins o interines que en el seu dia van perdre la feina i que ara tornarien a entrar al sistema. Demanem també, entre altres coses, la retirada d’un Decret de Plantilles que ha substituït els criteris d’adjudicació de places a la funció pública basats en mèrits, antiguitat i capacitat, pels de l’arbitrarietat, amiguisme i manca de transparència. Si bé és cert que també demanem que ens retornin les pagues extres pendents, també ho és que la majoria de les nostres reivindicacions no tenen a veure amb temes econòmics, sinó amb la millora de les condicions laborals, que s’han vist deteriorades per tots aquests anys de crisi en què s’ha reduït molt la inversió en mitjans tant materials com humans. Estem a anys llum del 6% d’inversió en ensenyament que estableix la LEC. De fet, estem escassament al 2%. Millorar les nostres condicions laborals redundaria en una millor qualitat d’ensenyament. Només per posar un exemple, no és el mateix treballar amb 25 alumnes a l’aula que amb 35, que és la ràtio, actualment, en alguns instituts. Tradicionalment, no hem sigut mai un sindicat partidari de les vagues d’un dia, sinó d’explorar altres fórmules, però és que ja hem fet, per exemple, recollides de signatures, i fins i tot rodes de converses amb els responsables de les comissions d’ensenyament de totes les forces polítiques representades al Parlament de Catalunya per tal de sensibilitzar-los de la falta d’inversió en el nostre col·lectiu. Sense resultats.

Per tot això i més, fem una crida al professorat i personal laboral dels centres per anar a la vaga. Sabem de l’esforç sobretot econòmic que suposa, però arribats a aquest punt, no queda més remei que mostrar la nostra força fent aquesta aturada. Fem sentir la veu de l’ensenyament públic!