Pompeu Fabra, enginyer de la llengua

No tothom coneix la condició d’enginyer industrial químic de l’il·lustre lingüista Pompeu Fabra; una condició que no li era accessòria, sinó que va ser central, tant en la seva època de formació a l’Escola de Barcelona, com en els seus primers anys de professional en l’ensenyament, tot just començar el segle XX, amb participació activa al naixement de l’Escola de Bilbao, la segona d’enginyeria industrial de l’estat espanyol.

Aquesta condició podria semblar l’únic motiu per justificar que l’enginyeria catalana s’hagi sumat a l’homenatge amb motiu del 150è aniversari del seu naixement. Però ho fem també des del convenciment que la seva formació científica i tècnica va ser cabdal per encarar amb garanties d’èxit la magna obra d’ordenació de la llengua catalana.

La seva forma d’encarar i resoldre els problemes té molt a veure amb la metodologia analítica de la matemàtica i l’enginyeria i amb la rigorositat d’aquesta per dur a solucions pràctiques el treball desenvolupat a traves dels projectes. Així ho posar en valor també Josep Pla, quan al seu “Homenot” li va dedicar aquestes paraules: “Potser la claredat que tenia Fabra d’exposició i de presentació de les seves idees provenia de la seva formació positivament científica.” Així, trobem que Pompeu Fabra va aplicar a la resolució del problema de la llengua catalana l’estudi dels antecedents, la contextualització, el sentit comú i el sentit pràctic que li són propis a la metodologia dels enginyers.

Pompeu Fabra, va respondre en tot moment al perfil enginyeril del “solucionador de problemes”. Davant el problema definit per ell mateix com “construir el català modern tal com hauria sortit del català medieval si aquest hagués estat normalment i lliurement cultivat pels seus parlants sense pressions ni interferències socials i polítiques”, i mitjançant un estudi exhaustiu, va trobar la solució resolent les incògnites, tot depurant i codificant la llengua catalana tal i com la coneixem avui en dia.

Pompeu Fabra va aplicar sempre el sentit comú i el sentit pràctic quan elaborava una possible solució a les noves necessitats de la llengua. I abans d’establir-la, la proposa a parlants i escriptors, confiant la seva acceptació a l’ús que es faci de les mateixes. Sens dubte l’ordenació de la llengua catalana va ser el gran projecte d’enginyeria de Pompeu Fabra. Un projecte al servei del seu país i la seva cultura, que és la nostra, i que adés i ara es troba amb força dificultats, com posà de manifest Salvador Espriu en el poema El meu poble i jo que dedicà al mateix Fabra: “Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo. Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo. Una tal lliçó hem hagut d’entendre el meu poble i jo La mateixa sort ens uní per sempre: el meu poble i jo. Senyor, servidor? Som indestriables el meu poble i jo. Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo. Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo. A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo. Davallats al pou esguardem enlaire el meu poble i jo. Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo”.