Els esvorancs del règim

El règim, em refereixo a l’Estat, està profundament corcat i els esvorancs que finalment permeten veure la profunda descomposició que impera en les seves entranyes, així ho evidencien. N’hi ha que ho neguen obstinadament, mentre duen tapats els ulls amb una enorme bena rojigualda i advoquen per la sagrada unitat de la pàtria. Però qualsevol ciutadà que no visqui permanentment intoxicat pels mitjans d’adoctrinament periodístic madrilenys pot percebre la realitat. Com que m’arrenglero en el republicanisme independentista, vull argumentar aquestes afirmacions per no caure en la mateixa demagògia dels qui apuntalen el règim desqualificant i mentint.

La profunda i pestilent descomposició del règim actual, que no és pas exactament el del 1978 sinó un de pitjor bastit sobre l’aluminosi democràtica fundacional d’aquell, és de caire polític, ètic, institucional i econòmic. És doncs una descomposició inherent a la trama de poder que ha usurpat l’Estat per mantenir uns privilegis i consolidar el gran Madrid radial i goludament centrípet, que com un autèntic forat negre xucla tot allò que té a l’abast i desertitza tot allò altre que no pot acabar de xuclar. Aquesta trama de poder la formen la Corona, grans empresaris de l’Ibex 35, dirigents polítics, cossos d’alts funcionaris de l’Estat i agitadors periodístics, que es van repartint el poder i retroalimentant.

La corrupció estructural del partit alfa de l’espanyolisme (el PP) i la incapacitat del règim per combatre-la d’arrel és el símptoma principal de la seva descomposició ètica. En qualsevol altra democràcia sòlida aquest partit hauria acabat com la Democràcia Italiana de l’Andreotti: processat i dissolt per haver practicat el gangsterisme polític organitzat. El problema és que el partit beta de l’espanyolisme (el PSOE) està afrontant el judici pels ERE, un altre cas de corrupció estructural, que l’invalida per fet net i ser implacable.

La descomposició també és política. Només cal veure com els dos grans partits van fer la pinça a la força emergent que es nodria dels indignats del 15-M, ara ja ensopida, per tal que no regenerés a fons la política espanyola. Quan Podem aspirava a ser el primer partit de l’esquerra, PP i PSOE van aliar-se tàcitament per tallar-li les ales. En canvi, ni els socialistes no han estat bel·ligerants amb Ciutadans ni el PP amb Vox. És a dir, quan el bipartidisme ha trontollat, la trama de poder esmentada ha promocionat els partits neofalangistes i anticatalanistes per tal que l’apuntalin i ha atiat l’extrema dreta. Ha optat, doncs, per blindar el bipartidisme que els sosté mentre tapen les esquerdes del sistema i preserven incòlumes els seus interessos i privilegis.

La descomposició institucional és tan o més greu que les anteriors. Ni hi ha separació de poders ni les principals institucions moderen, arbitren o sanegen. Un Tribunal Superior designat per un Consell General del Poder Judicial instrumentalitzat pels mateixos partits que han convertit el Tribunal Constitucional en la tercera cambra legislativa, per tal que remati la feina que no han pogut enllestir al Congrés i al Senat, i una Corona que ja només serveix per abonar la repressió judicial i policial més descarnada contra la dissidència, han acabat desacreditant l’entramat institucional irremissiblement.

Respecte a la descomposició econòmica i financera, és de la mateixa magnitud de les altres. En poc més de deu anys hem passat d’un deute públic de 450.000 milions d’euros a un altre de 1.170.000 milions, als quals cal afegir els 65.000 que s’han buidat dels fons de reserva de les pensions. I el greu és que malgrat els vents de cua fabulosos (petroli barat, tipus d’interès quasi negatius i allaus de turistes) la corba de creixement del PIB ha estat paral·lela a la del dèficit. Mentre presumien que Espanya era qui més creixia (per sobre del 3%) ocultaven que també liderava el dèficit, que superava el 3%. És a dir: hem estat i estem finançant la despesa corrent amb préstecs anuals que no han fet sinó crear un deute monstruós.

Aquests esvorancs poden acabar provocant la implosió i la fallida definitiva del règim? Ja ho veurem, perquè no sabem fins quan el Banc Central Europeu comprarà deute espanyol i mantindrà el preu del diner regalat, les petites i mitjanes empreses mantindran el ritme exportador i les classes populars tardaran a traure’s la bena dels ulls i apostaran per una república, com ja hem fet la majoria de catalans que, com sempre, som l’avantguarda i assenyalem als altres pobles el camí a seguir.