Sóc molt fan de Ponent

El dia 28 de novembre, la Unesco va tenir un gran encert: va declarar la tècnica de construcció de la Pedra Seca un nou patrimoni de la Humanitat. La candidatura espanyola, presentada conjuntament amb Croàcia, Xipre, França, Grècia, Itàlia, Eslovènia i Suïssa, té la seva principal font de construccions a Ponent, amb un miler de referències, per ordre d’importància, a les Garrigues, el Segrià, la Segarra, el Pla d’Urgell, l’Urgell i la Noguera entre cabanes de volta, aljubs, pous, cisternes o marges de bancals.

I aquest reconeixement, potser sorprenent, no fa una altra cosa que donar la raó a un servidor, que porta anys afirmant que Ponent té, i perdoneu-me el xovinisme, el millor i més variat conjunt patrimonial de Catalunya. El que passa és que gran part del patrimoni, com la pedra seca ara, resta amagat a les valls de les Garrigues o els bancals del Segrià i només el coneix algun erudit de peu pla com Mateu Esquerda.

I davant els derrotats per endavant, que pressuposen que m’he passat tres pobles i mig, faré cinc cèntims del que poden oferir i presumir les terres de Lleida a qualsevol curiós que les vulgui descobrir.

En primer lloc, parlaré de la bellesa dels paisatges que ofereixen els fruiters florits del Segrià o de les plantacions a la Segarra a la primavera. O l’espectacle de l’aigua, únic a Catalunya, dels pantans d’Utxesa, Ivars-Vila-sana, Camarasa, Canelles, Sant Llorenç, Santa Ana, etc. Els més petits habilitats amb rutes circulars. A més dels aiguamolls, patamolls, aiguabarreigs, i canals, amb la seva fauna i flora peculiar. O els paisatges esteparis d’Alfés (la timoneda més gran de Catalunya), el Mas de Melons o la Segarra, on habiten moixons únics a la Península, que han desenvolupat el turisme ornitològic.

I la prehistòria i història antiga, amb el millor conjunt d’art llevantí del món al Cogul (també Patrimoni de la Humanitat) i els poblats ibers, probablement la millor línia i més ben conservada de Catalunya amb els Vilars, Molí de l’Espigol, Gebut, Genó, el Bovalar, el millor del món visigòtic, i els romans de Guissona i la vila del Romeral a Albesa.

O les grans catedrals barroques de l’oli com la Granadella, Maials, Llardecans o Aitona, que contrasten amb les petites ermites de la Noguera (la Pedra, la Pertusa, Montealegre...), sens dubte de les millors d’Espanya per ser ubicades en llocs privilegiats, mimetitzades en paisatges únics. O el millor conjunt acastellat de Catalunya, amb la línia de frontera cristiana de la Ribera del Sió (a la Segarra) i enfront la línia musulmana de la taifa de Lleida (Noguera) des d’Os de Balaguer a Balaguer. O la misteriosa Vallferosa a Torà, que també posseeix el monestir joia romànic de Sant Celdoni i Sant Ermenter i el dolmen de la Llanera. I els petits pobles... Algú té quelcom a discutir sobre Guimerà, Sant Guim de la Plana, Àger, Verdú, el Vilosell, Torrebesses o Ciutadilla? O aquells autèntics fòssils arquitectònics que són Montfalcó i Mas de Bondia, que ens parlen de com la gent es refugiava a l’edat mitjana a les viles closes (repeteixo: també de les millors de Catalunya). Tot això sense oblidar les ciutats intermèdies de Ponent, encara sense perdre la seva identitat. La bella Tàrrega (una mena de petita capital cultural de Ponent), les ben conservades Cervera i Agramunt, o Balaguer, que té la plaça Mercadal, la més gran de les porticades a Catalunya, i un dels millors skylines de Ponent, amb les dues esglésies coronant un ventall acolorit de casetes.

I tot això, al marge del patrimoni més conegut de la Seu Vella, al capdavant, el cistercenc monestir de Vallbona de les Monges, o els de les Avellanes i Sant Bartomeu (Bellpuig); a més dels Castells de Montsonís, Montclar o les Sitges, entre altres.

Però hi ha més per sentir-se orgullós: la fruita, l’oli, el vi o el torró que es fa a Ponent, amb denominacions d’origen que escalen posicions entre els millors del món. Amb la possibilitat de fer visites als cellers (costers del Segre), els molins de les Garrigues i les fàbriques d’Agramunt.

I les festes i tradicions d’un poble peculiar. Algunes han triomfat: Aplec del Caragol, Fira del Teatre de Tàrrega, Aquelarre de Cervera, Transegre de la Noguera, Desclavament de la Creu de la Granadella, Sant Jordi de Puigverd, Festival d’Enceses d’Artesa de Lleida, els Vestits de paper de Mollerussa, les Cassolades de tros... i d’altres que ho faran aviat. En definitiva, aquesta subjectiva tria, entre molts altres i misteriosos indrets, ens convenç que cal creure en el patrimoni de Ponent. El seu conjunt de recursos és potent i variat, i pot ser una eina de projecció del territori dins Catalunya i cap al món.