1919

Ara fa 100

anys es va inaugurar el Casal de Joventut Republicana i el Camp d’Esports.

Joventut era una de les entitats –i un dels partits polítics– més importants de Lleida. Encabia gent treballadora, benestant, burgesa, catòlica, agnòstica, gent amb gran nivell intel·lectual i d’altres sense cap mena d’estudis, però persones que, en definitiva, estimaven la ciutat i la volien millor.

Aquest era el secret del partit. L’haver aglutinat ciutadans i ciutadanes progressistes, amb visió de futur, amb generositat, amb ganes de treballar per assolir un benestar comú.

Està bé recordar i fer una mica de memòria històrica, més que res per saber d’on venim, i on som ara. Per què? Com hem pogut arribar aquí? Fa cent anys algú va tenir la idea de fer la primera piscina pública mixta en una ciutat provinciana, una pista de tennis per a tothom, un velòdrom, un camp de futbol... treballar per fomentar l’esport quan semblava un tema d’elits.

I encarregar també a l’arquitecte Florensa un edifici excepcional on s’encabís tothom que ho volgués, per anar a ballar i per festejar, a prendre cafè, a fer-la petar o a reunir-se per parlar de d’estratègies polítiques.

Per iniciar tot això, els que en tenien, hi van posar diners de les butxaques, i els altres hi treballaven fent, si convenia, de manobres en les hores de lleure. I no era gratuïtament, tot i que ho semblava. Sabien que tard o d’hora en traurien un fruit: el plaer d’haver contribuït a fer una ciutat més moderna, més culta, més oberta i més forta. Ara, la nostra ciutat té poc a veure amb la de fa cent anys. Hi ha moltes coses millorades, i, malauradament, d’altres que han empitjorat de manera clara. Aquell any, per la Festa Major de maig, Joventut i l’Ajuntament, amb alcalde republicà, van llogar la que llavors era la cobla-orquestra capdavantera al país, La Principal de la Bisbal, per fer sardanes i revetlla. Era el primer cop que venien. Després, sortosament, les millors cobles van tornar molts cops, tot i que ara, ja fa temps que no les tenim...

Per fortuna, la Lleida del 2019 té molta més preparació, molts més mitjans, moltes més comoditats i major benestar, i també té, n’estem segurs, la mateixa dosi de sensibilitat, de generositat, de bondat, de ganes de treballar i de fer les coses ben fetes que tenien aquells homes i dones que un dia es van conxorxar per aconseguir anteposar el bé comú i l’interès general a les desavinences estúpides i egocèntriques. Això costa, sobretot veient que ens envolten alguns personatges, però si ho van aconseguir fa un segle, no podríem intentar elevar una mica el nivell de tot plegat?