L'acompanyament al malalt

Totes les persones, al llarg de la seva vida, es trobaran amb malalts o cauran malalts i necessitaran ajuda. Estem preparats per ajudar els malalts i acompanyar-los? És recomanable preparar-se, ja que el malalt és una persona dèbil, necessita ajuda i es requereix una formació per evitar, sense voler, fer-li mal en lloc d’ajudar-lo. A continuació, descriuré algunes actituds correctes que ajuden els malalts i, de retruc, aquells qui els acompanyen.

Abans d’anar a veure un malalt, he de saber el moment en el qual es troba. No fa cap favor a un malalt acabat d’operar rebre visites. El dolor de les ferides i el malestar de l’operació requereixen tranquil·litat i no relacions públiques. El cuidador del malalt i el visitant han de conèixer les etapes per les quals sol passar, en general, una persona quan cau malalta o bé li donen una mala notícia sobre la seva salut.

Aquestes etapes són: primer la negació, i després la negociació: “No tornaré a fumar, a beure alcohol, etc.”, i si és creient, pregar al Sant la seva devoció per demanar-li la guarició. Quan això falla, perquè la malaltia evoluciona, aleshores el malalt entra en depressió. A continuació, ve la d’acceptació passiva: “No hi ha res a fer, m’ha tocat a mi.” Finalment hi ha una etapa d’acceptació activa: “Mentre tingui energies continuaré fent la vida el més normal possible.”

Durant l’etapa d’acceptació passiva es pot acompanyar i ajudar que passi a l’acceptació activa, per reforçar les coses positives que té, la part de salut que li queda, el que pot fer amb les energies que li queden. I en l’etapa d’acceptació activa es pot acompanyar el malalt amb empatia i una simbiosi que ajuda tant el malalt com el cuidador.

Les converses amb els malalts no han de treure importància a la malaltia quan és greu. El malalt ja ho sap i pot rebre-ho com “una mentida piadosa”. Sempre es pot parlar en positiu i ajudar el malalt a sortir del clot en què es pot trobar o dels mals moments que pot passar. No recrear-se en la malaltia ni menysprear-la, però sí posar-la al seu lloc i ajudar a fer que sobresurtin aquelles parts saludables i positives que té i pot viure el malalt fins al final.

Se sol explicar malalties semblants que ha passat un parent, un amic o inclús un mateix per semblar que l’acompanyant ajuda el malalt. No sempre és així. A vegades sí que ajuda a saber que altres han passat pel mateix, com ho han viscut i com ho han superat, però cada persona és diferent. Hem de saber si estem dient, sense voler, que és inútil, que no és capaç de comportar-se com el meu cosí.

Podem ajudar el malalt a recuperar les ganes de viure si les estava perdent, ajudar-lo a sortir del pou donant-li una corda per tal que ell mateix pugi. Oferir al malalt una vivència d’una fe saludable, una visió d’un Déu Amor que l’estima i no l’abandona mai, que sempre estarà acompanyat, que la mort és sols un traspàs a una vida millor, en plenitud i sense sofriment. En resum: cal preparar-se per acompanyar els malalts. És una bona obra a fer que omple qui la fa, però que cal fer-la bé.